Llums de Pasqua al Festival de Cervera

Albert Mena / @jakoblenz

Concert inaugural de la 14a edició del Festival de Pasqua de Cervera, dedicat a recordar, descobrir, crear i preservar la música catalana i els seus intèrprets. Una trobada anual per avaluar la creació catalana des de les òptiques estètica, social i de nació. Acompanyant al director, el compositor Salvador Brotons, l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell va ser l’encarregada de donar vida a obres de quatre generacions de músics diferents, del final del classicisme a la més rabiosa actualitat, amb una estrena mundial de Marc Migó.

Abans del concert, Raül Garrigasait va presentar les convergències i divergències de Mompou i Gerhard, ambdós compositors entesos com a representants d’aproximacions oposades, però igualment imprescindibles, a la creació musical catalana del segle XX: el primer, amb una comprensió idealista del fet creatiu, prioritzant l’expressió al recurs musical; el segon, idealitzant les virtuts de la tècnica per transcendir els límits expressius del mitjà. Fent un salt al present, podríem dir que Brotons és part de l’escola de Mompou, treballant sempre dins d’una estètica coherent i conservadora, i que Migó seria un explorador a la Gerhard, on la tècnica es defineix a partir del seu contingut.

Va obrir el concert una breu però vibrant obra de Francesc Andreví, de caràcter clàssic vienès però amb un peu a les figures incipients del romanticisme rossinià. Brotons va saber filar amb precisió les melodies i efectes dramàtics que, en mans menys expertes, hagués perdut interès. Poder gaudir d’aquesta obra interpretada amb instruments originals i dinàmiques historicistes podria ser força interessant.

La van seguir una obra triple de Ricard Lamote de Grignon, transformant joies per a teclat del mestre barroc-clàssic Antoni Soler. De les tres obres, basades en les sonates 42, 24 i 84, destacaríem l’última, on les melodies dolces prenen majestuositat reminiscent de la Grand Opéra francesa, en un acte majestuós, de celebració i farcit de bona narració. Brotons és un director que entén les necessitats d’expressió del gènere, i ho va tornar a demostrar. Menys solvent l’orquestra, però, en aquestes tres peces, amb alguns desajustos tant tímbrics com de cohesió.

A continuació va arribar l’estrena de Marc Migó, L’èxtasi de Santa Teresa, basada naturalment en l’obra mestra de Bernini a Roma i que encaixava amb la construcció barroca i neoclàssica del paranimf de la Universitat de Cervera. El compositor va presentar la seva composició, proposant una reflexió al voltant del concepte d’èxtasi i la percepció científica del fet. La peça, més charakterstück que exemple d’obra programàtica, es vertebra al voltant d’un clímax musical: des d’un toc de campana inicial, seguit pels contrabaixos forçant uns greus carregats d’aire litúrgic, s’hi aniran afegint la resta de cordes, percussió i vents metall (flexatò inclòs!), fins a arribar gairebé a una descripció literal de les portes del cel obrint-se per a la comunió de la Santa amb la divinitat.

El viatge fins al clímax va acompanyat de diversos referents musicals i entorns emocionals, des d’una secció que recorda a la puresa i ingenuïtat, amb d’altres que recorden a la tremolor muscular anticipatòria del plaer carnal. Després del clímax, la descompressió s’executa amb recursos també fàcils de seguir, amb presència de sons fantasmagòrics que ja són gairebé marca de la casa i que remeten no només al record de l’èxtasi que a poc a poc s’esvaeix, sinó també a la naturalesa dual i ambigua del fet i que ens retorna a la pregunta que Migó havia fet al començament: era l’èxtasi que va representar Bernini físic o espiritual?

Per acabar, la tercera simfonia de Brotons, de 1992 i dirigida pel mateix compositor, va presentar la bona tècnica musical per la qual és conegut, amb idees ben lligades, sense fissures, transportades amb naturalitat. Al segon moviment també s’hi troba un ús interessant de la percussió, però els instants de major definició dramàtica es troben, sens dubte, als últims acords de l’allegro final. La música de Brotons és un representant de la música pura del segle XX, allunyada de cap voluntat descriptiva, i tot i certes explosions d’ironia i violència, ofereix mons interiors complexos i en constant evolució, amb punts de drama localitzats i un ús conservador dels timbres.

Va ser ric en contingut i propostes, doncs, aquest inici del Festival de Pasqua, entitat que, sota l’amenaça de la desaparició per una possible desafortunada decisió política, ofereix una visió única del fet musical català, unint rigor, abast i profunditat. Per molts anys!