Una història de victòries i derrotes constants

Marta Planes / @martaplanes77

A Urgell. La febre d’aigua (Proa) Vicenç Villatoro novel·la al llarg de sis-centes pàgines la construcció del canal d’Urgell, mostrant així com l’aigua pot transformar un territori. L’autor posa la mirada en les persones que van viure d’una manera o l’altra totes o part de les obres del canal. Un d’ells es el matrimoni format per Viçens Lamolla i Pelegrina Rodamilans, instal·lats a Agramunt. El personatge de Lamolla està inspirat en el besavi de l’avi de l’escriptor, que va arribar provinent de Nàpols i es va instal·lar primer al Priorat per lluitar a les guerres carlines i més endavant a Ponent, per fer de mercenari.

Villatoro el converteix en l’abanderat de les idees il·lustrades, d’aquells que creuen en la transformació del món a través de la ciència i la tècnica, oposats a alguns veïns del poble com Ermengol Jover, que es mira el món des d’uns ulls ben diferents: «El canal? Això és una quimera, una follia.. Per on hauria de passar l’aigua? La muntanya és una muralla, no se la pot pas saltar…», diu. Lamolla i la seva dona representen la il·lusió i la fe en el progrés d’uns homes i dones que «van veure l’arribada de l’aigua, però no van veure els arbres. Ni ells, ni els seus fills. I ben just els fills dels seus fills.»

I és que aquesta és una història de victòries i derrotes constants. La novel·la comença el 13 de març de 1862, el dia que l’aigua va arribar a Agramunt i el poble és feliç, però mostra també la decepció posterior: «l’endemà que arribés l’aigua a Agramunt el món era si fa no fa igual que la vigília.» Una altra de les veus que ens explica l’epopeia del canal és la del mateix Villatoro, que des del present contempla el pla d’Urgell: des del Pilar d’Almenara entra al túnel de Montclar, visita el naixement del canal al Tossal, al terme de Ponts, conversa amb Pepe Ripoll, que va treballar quaranta-vuit anys a l’oficina tècnica del Canal d’Urgell.

Una de les parts més interessants de la novel·la se centra en la construcció del túnel de Montclar, una de les parts del canal que més van costar de tirar endavant i que van suposar molts recursos, tant en pèrdues humanes com econòmiques: «va ser com si haguessin trobat una mina d’or sota les pedres de la serra de Montclar, només que no hi havia or i del ventre de la muntanya el que en sortia tan sols era fang i sorra blana.»

Urgell. La febre d’aigua és una novel·la per viatjar en el temps, per acompanyar uns personatges que somien i d’altres que lluiten. Una bona lectura sobre un món que volia canviar tot i les dificultats, perquè «una cosa és fer dibuixos amb tinta sobre el paper i una altra fer vies, canals i túnels de veres. (…) Tan fàcil que hauria de ser. Tan difícil que és. Una cosa es somiar. Una altra fer.»