Visita al fons del desaparegut Museu de Reproduccions

Manel Haro / @manelhc

En un llibre de converses amb el pintor Antonio López, aquest lamentava que a Madrid ja no hi hagués un museu de reproduccions, després que tanqués el del Retiro, ja que era una bona manera d’aprendre a fer i a observar l’art. Són diverses les ciutats europees que, com Barcelona, des del segle XIX han tingut museus que aplegaven reproduccions d’obres de l’art universal. De fet, algunes ciutats encara el tenen. El de la capital catalana va ser creat el 1890 per l’Ajuntament i s’hi exposaven peces d’arquitectura, escultura, ceràmica, vidre, mosaic, esmalt, joieria, mobiliari i teixits, entre d’altres.

L’obertura d’aquest museu va coincidir amb d’altres, com un de belles arts i un altre arqueològic. Es trobava al desaparegut Palau de la Indústria, a la Ciutadella, on dos anys abans es va celebrar l’Exposició Universal. A banda del seu objectiu didàctic per als estudiants d’art, també era una forma d’apropar l’art a les classes mitjanes i populars. El 1902, però, l’Ajuntament va tancar la seu i les seves col·leccions es van dispersar en diversos magatzems. Tot i els intents de reunir-les de nou en una altra ubicació, part del seu fons va acabar guardada al Palau de Maricel de Sitges (que llavors era buit), primer de forma provisional i, després, de manera definitiva.

Fins al 13 d’octubre, el Maricel torna a mostrar, a l’exposició Models de bellesa. L’antic Museu de Reproduccions Artístiques unes dues-centes peces, totes fetes durant el segle XIX. Hi ha sobretot objectes de vidre i ceràmica. Només entrar a l’espai, el visitant troba quatre mosaics de la Compagnia Venezia Murano que reprodueixen originals de diferents èpoques i també un Sant Jordi de guix en gran format, còpia d’un original de Donatello. El que destaca en aquesta col·lecció, però, és l’exquisida selecció de ceràmiques, porcellanes i esmalts que representen escenes mitològiques, al·legories o figures humanes, algunes de conegudes com les de Lluís XVI i Maria Antonieta, que apareixen en un magnífic joc de te.

En un altre conjunt de te hi veiem diverses escenes de batalla, fetes el 1844 a París. També hi ha alguna raresa, com la còpia del picaporta de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona. A la mostra es poden veure un parell de fotografies que ens permeten fer-nos una idea sobre com era el Museu de Reproduccions Artístiques. Encara que les peces no siguin originals en el sentit històric i intel·lectual, continuen sent art i ens apropen més a la realitat d’aquest art que mirar-les a través d’imatges.

Aquestes reproduccions no tenen la intenció d’entabanar ningú, sinó de fer l’art proper a la societat en una època en què el turisme encara no era un fenomen de masses i en què no hi havia les possibilitats d’accedir a la cultura que tenim ara. D’altra banda, és interessant pensar quin podia ser el criteri de selecció d’aquestes peces per a la constitució del museu, sobretot perquè el tipus d’art aquí exposat no és avui el més apreciat. Val la pena passar pel Museu de Maricel de Sitges i entretenir-se en els rics detalls d’aquestes obres que són, d’alguna manera, part de la memòria de Barcelona.