De les diverses biografies que va escriure Stefan Zweig, segurament les més conegudes siguin les de Maria Antonieta, Fouché i Maria Stuart, tot i que també va biografiar personatges de la talla de Balzac i Erasme de Rotterdam, entre d’altres. La de Maria Antonieta (La Segona Perifèria en català amb traducció de Ramon Farrés i Acantilado en castellà amb traducció de Carlos Fortea) és un relat apassionant que ens porta a les tripes de Versalles en el temps de la Revolució Francesa. Zweig ens presenta la vida d’aquesta sobirana com si es tractés d’una novel·la, un fris històric al seu voltant ple d’aspiracions, desencisos, frustracions, conspiracions, amors lícits i privats, fugides, revoltes, ambicions i execucions.
Veiem aquesta protagonista, la filla de Maria Teresa I d’Àustria, des que, sent una adolescent, és enviada a França per casar-se amb el jove Lluís XVI, hereu de la corona de França, en una operació que havia de servir per engrandir les aliances entre els dos països i treure així musculatura en l’Europa dels imperis. Però Maria Teresa no va enviar la seva filla a França amb tranquil·litat, coneixia perfectament el caràcter capriciós de la jove, i -segons Zweig- l’emperadriu albergava temors que aquell acord que s’havia tancat per engrandir dues nacions acabaria per passar una enorme factura a Maria Antonieta.
De fet, són diverses les cartes que Maria Teresa envia a París, de forma discreta, demanant a la seva filla que corregeixi la seva actitud, que es formi, que llegeixi, que es comporti com una autèntica sobirana, que tracti amb el degut respecte el seu marit i que limiti les seves contínues sortides nocturnes per la ciutat. Maria Teresa pateix més com a mare que com a emperadriu, però a Maria Antonieta no li agraden les responsabilitats: no llegeix els documents que cauen a les seves mans, no es pren amb seriositats les qüestions d’estat -en una època en la qual el poble de França passa gana-, gaudeix d’anar a balls, teatres i festes sense el seu marit, i dilapida una fortuna en banalitats.
Maria Teresa mor abans de veure la seva filla conduïda cap a la guillotina que ja ha tallat el cap de Lluís XVI. Però la Maria Antonieta que ha d’enfrontar-se a una execució pública que considera salvatge i injusta és una altra dona, és una vídua envellida als seus trenta-vuit anys, una mare que ha perdut fills i vol protegir com sigui els dos que li queden, és algú que ha après a respectar el seu marit i ha estimat amb la màxima intensitat un home -el comte suec Hans Axel von Fersen– que ha lluitat per ella fins al darrer moment. És una reina que ha passat dels luxes de Versalles a esgotar els darrers moments de la seva vida tancada en una cel·la i apartada dels seus fills.
La Revolució Francesa va ser violenta, desesperada, va tallar caps i va esquarterar cossos. Va ser una guerra del poble -afamat i fart- contra uns reis que mai no es van dignar a escoltar-los, a entendre’ls, a ajudar-los. La seva ira es va anar nodrint durant anys gràcies a les notícies -moltes d’elles falses o exagerades- que arribaven des de Versalles: festes, grans despeses, luxes i depravacions sexuals de la reina a qui van acusar sense fonaments de tenir sexe amb tothom, homes i dones, i fins i tot de corrompre sexualment el seu fill. Qualsevol excusa era bona perquè els enemics de Lluís XVI -un home tranquil, sense ambició, incompetent fins i tot, a qui sembla que res no l’afectava- i Maria Antonieta (alguns d’ells, aspirants al tron de França) moguessin fils per encendre les masses.
El relat que fa Stefan Zweig és ple de detalls, és un retrat més íntim i humà que no pas polític, tot i que no defuig els moviments que es van produir en aquest àmbit mentre es desenvolupava la Revolució Francesa. La de Maria Antonieta és una biografia extraordinària, escrita per un home culte i rigorós, un escriptor que sap crear tensió, que sap abraçar-nos amb les febleses de la seva biografiada, que coneix els mecanismes per mantenir el lector enganxat al seu llibre. Una obra absolutament apassionant i imprescindible.