Apropar-se a l’obra d’Antonio López (Tomelloso, 1936) comporta molt sovint endinsar-se en el seu desenvolupament creatiu. Això sol passar perquè moltes de les seves obres estan en procés, fins i tot aquelles que ja ha venut i aquelles que apareixen en exposicions, monogràfiques o col·lectives. Només cal apropar-se al Passeig de Gràcia de Barcelona per veure la mostra que La Pedrera l’hi dedica. El fet que puguem veure obres seves en fase d’elaboració ens permet entendre com treballa els colors, les formes i la llum. Per conèixer el seu univers artístic val la pena també veure el documental El espíritu de la colmena de Víctor Erice protagonitzat per López quan tractava de pintar un codonyer.
Una altra forma d’apropar-se a les entranyes del seu art és llegint el llibre Diez horas con Antonio López, que ha publicat La Fábrica, i que conté una llarga conversa de l’artista amb l’editor Alberto Anaut. En realitat, aquest volum parla més de la vida de López que dels detalls del seu art, encara que això ens ofereix una informació de context rellevant per entendre com es va formar un dels artistes vius més cotitzats d’Espanya, qui va començar els seus estudis en l’àmbit de l’art gràcies al seu tiet Antonio López Torres (Tomelloso, 1902-1987), també pintor, quan el nostre protagonista tenia tretze anys: «el meu tiet no va parlar amb mi, mai em van preguntar si jo volia ser pintor, van decidir per mi», diu López.
Així, aquell adolescent va anar a parar a Madrid a estudiar a la Academia de Bellas Artes de San Fernando, on va conèixer companys que també esdevindrien artistes rellevants com Lucio Muñoz, Erique Gran, Julio López, Amalia Avia o qui seria la seva futura esposa, María Moreno. López ens parla dels seus professors, de les seves classes, de les seves escapades al Museo Nacional de Reproduciones Artísticas, ja desaparegut, on dibuixava algunes de les escultures que s’hi exposaven, i al Museu del Prado. Un dels aspectes més interessants de la conversa amb Anaut és veure com un grup de joves lluitava per trobar un forat en el món de l’art.
López el va trobar en dues exposicions, una que va fer el 1955 (amb dinou anys) a la Dirección General de Bellas Artes juntament amb Julio López, Lucio Muñoz i Paco López. El de Tomelloso va aconseguir vendre un parell d’obres al decorador i col·leccionista portuguès Duarte Pinto Coelho, una persona ben relacionada a Madrid que acabaria fent-li de padrí i ajudant-lo a vendre la seva obra, com també l’ajudaria l’arquitecte Fernando Higueras. La segona exposició, i primera individual, va ser a l’Ateneo de la capital el 1957, que va ser un èxit tan gran que el pintor va poder donar l’entrada d’un pis a Madrid.
Uns anys després, López seria fitxat per la galeria Biosca, regentada per Juana Mordó i on exposaven noms com Saura o Chillida. La carrera de López s’havia disparat entre els anys 1955 i 1961 i començava a veure que podria viure del seu art, el seu gran objectiu. Només quatre anys després, arribaria la seva primera exposició a Nova York, gràcies a la galerista Mordó, on va vendre totes les obres. La segona exposició a la mateixa ciutat seria el 1968. El llibre aprofundeix més en aquella època que en l’actualitat del pintor.
És interessant, però, veure com el gran artista que és ara vivia en una habitació llogada d’una pensió de Madrid, feia la mili, pintava i es dolia per tenir-ho tot menys l’amor. Veiem també que els seus grans temes (la ciutat, les persones, els nus, les habitacions o les flors) ja eren presents quan era jove: «he canviat jo, no d’una manera essencial, però si prou perquè apareguin nous aspectes de les coses que acostumo a pintar», diu López. Al llibre també es parla d’una de les seves característiques més conegudes, el fet que li costi donar per acabades les seves obres, a vegades convertint-se en una obsessió (recordem que per acabar el retrat de la Família Reial espanyola va trigar vint anys, i això que en el camí hi va haver un canvi de monarca que el quadre no mostra).
Diez horas con Antonio López és un llibre fantàstic, una conversa amena, amb un to molt proper. Encara que es troben a faltar alguns temes més actuals sobre el món de l’art en general i el de López en particular, l’entrevista traça un recorregut interessantíssim per la vida del protagonista. Fins i tot si el lector no se sent especialment seduït per l’obra de López, el llibre és valuós pel retrat que fa d’aquella colla de joves -López, Avia, Muñoz…- que es van trobar al Madrid dels anys cinquanta i van decidir que volien viure de l’art. I això m’ha semblat apassionant.
