La relació amb un narcisista

Manel Haro / @manelhc

És important tenir el radar activat davant les personalitats narcisistes per evitar ser víctimes de les seves dinàmiques. Podem tenir una parella, un cap o un pare narcisista i sovint no ens n’adonem fins que comencem a patir-ne les conseqüències. Per això val la pena llegir un llibre que ens doni les claus sobre aquest tipus de personalitat, per saber identificar-les, evitar-les o, en els pitjors dels casos, recuperar-nos dels seus efectes. El narcisisme no és estimar-se a un mateix, això és positiu, sinó més aviat estimar-nos en excés i que sovint això suposi actituds que fan mal a les persones que ens envolten.

Al llibre Los perversos narcisistas, el psicòleg francès Jean-Charles Bouchoux intenta posar els fonaments sobre què ens trobem quan coneixem aquest tipus de persones. Acostumen a ser homes i dones amb inseguretats -en alguns casos amb infàncies difícils-, que necessiten fer forta la seva posició de control sobre els altres. Això implica, en el cas de la parella, mostrar-se com una persona atenta, simpàtica, generosa, afectuosa -guanyar-se-la completament-, i a poc a poc anar restant la seva autonomia, fer que les pròpies inseguretats passin a l’altre.

Bouchoux insisteix molt en aquest aspecte: els perversos narcisistes projecten les seves debilitats, els seus errors, les seves males conductes, a la parella, la manipulen i, en alguns casos, l’aïllen per augmentar la dependència emocional d’aquesta. El pervers narcisista es mostra sempre com una persona tranquil·la, mai perd els estreps, sap el que fa i acostumen a ser les seves víctimes les qui es posen nervioses, la qual cosa el narcisista aprofita per recordar qui, segons ell, té realment un problema.

Dintre del pervers narcisista conviu, ens diu Bouchoux, una baixa autoestima i una necessitat de mantenir viva una idea sobrevalorada de si mateix, encara que això suposi infravalorar els altres. Segons el DSM-V -manual de referència en Psicologia-, el Trastorn de Personalitat Narcisista comporta arrogància, necessitat d’admiració, manca d’empatia i voluntat d’aprofitar-se dels altres per al benefici propi.

Bouchoux fa una anàlisi de la personalitat narcisista des de la psicoanàlisi -amb Freud i Winnicott com a referents-, i explora com no haver conegut els límits durant la infància pot provocar que l’adult se senti desbordat per les seves pulsions. Malauradament, els temes que l’autor repassa són massa complexos per abordar-los de la forma tan superficial com ho fa ell. El seu és un discurs massa taxatiu, exagerat molt sovint, imposa un únic camí per al curs del comportament narcisista i les conseqüències que té en les persones del seu voltant. Pràcticament, aboca qui en pateix les conseqüències a la depressió o al suïcidi.

Los perversos narcisistas no m’ha semblat un llibre rigorós, ni tan sols endreçat. Passa d’un tema a un altre sense establir-hi connexions clares. A més, utilitza casos suposadament reals massa simples, a vegades ridículs, només per fer-los venir bé al seu discurs, sense trencar-se gaire el cap. Hi ha una part important dedicada al dol una vegada s’acaba la relació amb un narcisista, però també aquí l’autor és superficial i es limita a aspectes molt bàsics.

D’altra banda, he de dir que he llegit la primera edició i la quantitat d’errors és sorprenent: textos que es repeteixen, problemes de traducció i errates de tota mena. En els casos pràctics s’ha optat per traduir els noms (Juan en lloc de Jacques, per exemple, però en un mateix cas pràctic, et trobes tant Juan com Jacques i això pot despistar). No entenc que l’editorial Arpa (i la traductora del llibre, Lídia Cuscó) no hagin filat més prim. En resum, tot i que Los perversos narcisistas toca temes importants, m’ha semblat una lectura més aviat prescindible.