Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974), llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola, és professora de llengua i literatura. Més enllà de la seva feina en l’àmbit docent, la dedicació a l’escriptura és una constant en la seva trajectòria. En narrativa ha publicat el recull de contes Balcons que escupen mitges (2018), però és en poesia on té el gruix de la seva obra: Astrolabi (2006), Les randes del Paradís (2007), La dona bilingüe (2008, amb traducció al castellà el 2021), Vessar el càntir (2019), Estimar Nick Kamen (2020) i Contracció (2023). Amb la seva primera novel·la, Glitch (Pagès Editors, 2024) guanya el XXXV Premi de Novel·la breu Ciutat de Mollerussa 2023. En ella ens mostra un futur absurdament proper on cal plantejar-se què significa ser humà.
La paraula glitch és un terme informàtic que fa referència a un error de programari, però tu la converteixes en una metàfora que va més enllà del defecte.
Sí, a més del típic error, un glitch també pot ser un accident feliç i crear una cosa que abans no existia. Per tant, el suposat error pot esdevenir art.
Per situar el lector comentaré que Glitch ens exposa, sobretot, la història de dos personatges: Guisla, una noia que ha perdut una cama en un accident, i Yasuhiro, un jove obsessionat pels trens i les estacions de ferrocarril. D’on va sorgir aquest personatge de Guisla?
Vaig concebre la història a partir dels dos personatges. Ambdós fan la seva vida de forma paral·lela, com les vies dels trens, fins que aquestes vides es creuen. La protagonista és la Guisla, una dona peculiar però potent. Volia que aquest personatge fos ben original, aquesta va ser la idea d’on va sorgir.
I Yasuhiro?
És un personatge gris, insignificant, que creix i evoluciona quan decideix sortir de casa, de la seva zona de confort. A mida que avança la novel·la, l’anem coneixent i entenent. És un personatge amb unes característiques molt especials.
Sí, tots dos són personatges peculiars. I si he volgut començar l’entrevista parlant d’ells, ha estat per la recreació psicològica que en fas.
He intentat que els personatges principals, i també els secundaris, siguin el més versemblants possible. Per a aconseguir-ho, em vaig centrar en la seva psicologia, per això veiem en tot moment com pensen, què pensen i què senten. M’interessava moltíssim explorar l’interior de tots els personatges.
I al meu entendre te n’has reeixit. Quant a la lectura de Glitch, trobo que planteja diverses matèries però que el tema central és la Intel·ligència Artificial i els seus límits. És una qüestió que et preocupa?
Em preocupa molt per diversos motius, però principalment perquè en no haver posat unes normes ni uns límits en començar a créixer les diferents IA, ha arribat un moment en què ho barregem tot i d’aquí poc no sabrem què és real i què no ho és. Ens hem d’espavilar i legislar perquè les IA han vingut per quedar-se i continuaran evolucionant.
Però a més de l’esmentada IA, trobem temes com la crueltat humana, l’abús sexual, l’abandó animal… matèries sobre les quals en cap moment adoctrines. Era la teva intenció?
Sí, absolutament. Crec que es pot escriure sobre qualsevol tema sense censurar-nos, però no crec que haguem d’adoctrinar els lectors. No soc gens intervencionista, no m’agrada jutjar. Com a persones adultes, tots tenim prou criteri per diferenciar el bé del mal, per exemple.
Totes aquestes matèries són prou dures, però tu les suavitzes, com va indicar el jurat que va premiar la teva novel·la, amb el sarcasme, la ironia i el to fresc i desinhibit.
Sí, l’utilitzo per relaxar una mica el to d’alguns temes o situacions, i perquè m’encanta el to irònic, tant quan escric com quan llegeixo. Tot i que no és gens fàcil d’aconseguir.
Referent a l’estructura de la novel·la, penso que és un tret clau i diferenciador que atorga a Glitch un valor afegit. Ja en el capítol 0 se’ns indica que es tracta d’una obra circular: es pot començar la lectura per qualsevol capítol, anar endavant, enrere, saltar-se’n… La correlació mental amb Rayuela, de Julio Cortázar, és immediata. Per què has utilitzat aquesta tècnica?
El primer que vaig tenir clar va ser que no explicaria la història d’una forma cronològica i lineal, sinó que volia crear una estructura original, engrescadora i estimulant. Hi vaig pensar moltíssim i vaig buscar la manera d’anar deixant molles i que els lectors les recollissin i les encaixessin. Sens dubte, Rayuela va ser una de les novel·les que em va inspirar en la manera d’ordenar els capítols i de jugar amb el lector.
Doncs ja que parlem de Cortázar, quins serien els teus referents literaris?
Els meus referents literaris en narrativa són Haruki Murakami, Boris Vian, Mercè Rodoreda, Mònica Ojeda, María Fernanda Ampuero, entre d’altres.
I les sèries o pel·lícules? Perquè al llarg de la lectura també s’entreveuen referències al cinema.
Les sèries i pel·lícules que m’han inspirat i que d’una manera o altra surten a la novel·la, són Blade Runner, Westworld, La dimensió desconeguda i Dark.
Glitch és la teva primera novel·la publicada. Fins ara tenies editat un recull de contes i diversos llibres de poemes. Com has viscut el salt a la narrativa llarga?
Escriure novel·les és bastant diferent a escriure poesia o contes perquè necessites molt de temps per a pensar en tots els mecanismes i, sobretot, per a escriure-la. A més, quan estàs escrivint una novel·la no pots saltar a escriure altres històries perquè perds el fil i el to. És una feina que requereix molta més concentració i disciplina. Em vaig fer molts esquemes i tenia un munt de papers amb anotacions perquè no se m’oblidés res. He de confessar que cansa molt més escriure novel·les que llibres de poemes; vaig acabar esgotada!
