Si hi ha un lloc que visito ineludiblement quan soc a París és el Jacquemart-André, un museu molt coquetó que hi ha al bulevard Haussmann. Aquest museu és en un palauet que va pertànyer al matrimoni format per Édouard André i Nélie Jacquemart. Tots dos eren uns grans amants de l’art i ella, a més, una bona retratista. Al llarg de la seva vida van aconseguir reunir una magnífica col·lecció d’obres d’art que omplen les parets d’aquest petit palau.
Quan Nélie va morir, després d’Édouard, va llegar la seva mansió, construïda entre 1869 i 1875 per l’arquitecte Henri Parent, i tota la col·lecció d’obres que hi havia, a l’Institut de França. Ella va deixar escrit que volia que la casa s’obrís al públic i que tothom pogués gaudir-ne del contingut. Nélie va especificar amb molt detall les condicions d’obertura del museu i el lloc concret on havia d’anar cada obra. I va demanar a l’Institut de França que es respectés la seva voluntat. El 8 de desembre de 1913 el Museu Jacquemart-André va ser inaugurat amb molta pompa pel president de la República, Raymond Poincaré.
Cada any, s’organitzen dues grans exposicions temporals que miro de no perdre’m. El museu ha estat tancat durant més d’un any perquè l’han restaurat de dalt a baix. S’ha obert de nou amb l’exposició Chefs-d’œuvre de la Galerie Borghèse, o sigui, Caravaggio, Botticelli, Rafael, Veronese, Bernini i Rubens, entre altres artistes. Una meravella. No es pot deixar de veure.
Interior del Museu Jacquemart-André.
Habitualment, les exposicions temporals les fan a l’última planta de l’edifici. El meu consell, per no perdre’ns res de res, és, després d’entrar al pati que dona pas al recinte noble, començar la visita per l’ordre natural. Primer la planta baixa i anar pujant. Així podem gaudir de la seva decoració, de les diferents estances i de les obres exposades. Al final, arribarem a l’exposició temporal, que és la cirereta de la visita.
Després de fer la passejada per l’edifici i de contemplar tota la bellesa que hi haurem trobat, retornarem a la planta baixa i entrarem al que es considera el millor saló de té de París, Le Nélie. Aquesta preciosa sala era l’antic menjador del matrimoni. Tots els dissabtes i diumenges, a més, s’hi pot degustar un brunch. A tall de curiositat, com també es fa en altres salons de té de museus, com l’Angelina del Musée de Luxembourg, solen adaptar la carta a la temàtica de l’exposició.
Molt a la vora del Jacquemart-André, al mateix districte vuitè, al número 45 de la rue La Boétie, hi ha la Sala Gaveau. Des de fa un temps, aprofito les estades a París per anar-hi a les nits a algun concert o recital. Acostumen a oferir molt bona programació. Es va inaugurar el 1907 i ha tingut diverses remodelacions. Originàriament estava destinada a concerts de piano i a música de cambra. Però actualment s’hi fan concerts, conferències i recitals molt variats. La sala és prou gran, ja que té una capacitat de més de mil persones.
Sala Gaveau.
És un bon lloc per poder gaudir de la música a un preu assequible. Evidentment m’agradaria poder assistir alguna vegada a un espectacle a l’Òpera Garnier, perquè és el temple musical per excel·lència, però és molt difícil poder-hi anar perquè hi ha tants abonats que queden molt poques localitats per al públic general. La Sala Gaveau és una bona alternativa.
Entre la visita al museu al matí i el concert al vespre, podem anar a dinar a un dels bouillons que encara queden a París. La història és molt curiosa. Un carnisser, Pierre-Louis Duval, va tenir la idea d’elaborar un àpat calent per a tots els treballadors de les Halles. Així també podia aprofitar els trossos de carn menys vistosos que li quedaven a la botiga i barrejar-los en una sopa. Era l’any 1860. Així va néixer el que podria ser el concepte de restaurant si mirem l’origen de la paraula: lloc on un es restaura abans de tornar a la feina.
El primer bouillon va tenir tant d’èxit que se’n van crear molts més. Amb el pas del temps també s’hi van anar modificant els menús. Actualment encara n’hi ha a París que mantenen l’esperit del senyor Duval. Són espais amb moltes taules que no acostumen a agafar reserves i on es pot menjar a preus mòdics. La decoració que els caracteritza és d’Art Nouveau. Els més famosos són Le Bouillon Julien al número 16 del Faubourg St. Denis i el Bouillon Chartier al número 7 de la rue du Faubourg Montmartre.
Jo, seguint els consells d’una bona amiga, vaig anar a un bouillon en què sí que accepten reserves. Tot i que és més petit, la decoració interior és una meravella i data del 1906. Es diu Bouillon Racine. Us el recomano vivament. Està situat al Barri Llatí, molt a la vora de la plaça de l’Odéon i no gaire lluny dels jardins de Luxembourg. Un barri preciós que podem descobrir tot passejant i fent gana abans d’entrar a restaurar-nos a un dels llocs emblemàtics de París.
