El germen de la violència

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Los violentos. Una historia de Lavapiés (Bunker Books) és sobretot una novel·la de descontentament. José Ángel Barrueco (Zamora, 1972) construeix en aquestes pàgines una història ubicada a Madrid a la segona dècada del segle XXI, abans de la Covid. Un divendres d’agost, al vespre, al mig d’una vaga de neteja, quan tota la ciutat fa pudor, Izan Arroyo i Tranquilino Peón es creuen a Lavapiés. La seva ensopegada es converteix en una disputa que comporta conseqüències. S’embranquen en una rancúnia tàcita fins que aquesta infecció explota i es barreja amb la brutícia dels carrers.

Izan Arroyo és un noi de trenta anys de classe mitjana-baixa, maltractador psicològic i drogoaddicte, mentre que Tranquilino Peón és a la cinquantena, maltractador físic i alcohòlic. Aquest resideix amb la seva dona i el seu fill en un antic magatzem i, més que viure, subsisteix a l’infern. A casa seva proliferen les paneroles, mentre que a la d’Izan ho fan les formigues. Un succés aparentment anodí i atzarós enfronta els dos homes, que només saben exercir la violència. El seu conflicte s’arrela i es podreix fins a la deshumanització. L’odi enquistat és la base d’aquesta trama, erigint-se com una pandèmia que fueteja l’ésser humà i dona la sensació que la vida és una guerra a què cal sobreviure dia a dia.

A més d’aquest xoc entre Arroyo i Peón, la xafogor estival, l’acumulació d’escombraries, la pudor i la precarietat formen una base que fomenta la tensió. En aquesta història, sembla que l’ésser humà porta dins el germen de la violència, un virus que no entén de classes socials i que és impossible d’erradicar. Aquí, la violència no és només física, sinó també psicològica i fins i tot a través de les xarxes socials, on es barregen les veritats i les mentides, els judicis i els rumors. Un cop desencadenada, aquesta violència sembla que mai no tingui final i que arrasa amb tot al seu pas.

Los violentos és una història sòrdida sobre la violència, però també sobre la curiositat humana, el respecte, el deshonor, la insatisfacció vital, la dignitat, la precarietat, les addiccions i el patriarcat. Si coneguessin les conseqüències dels seus actes, potser aquests personatges no els durien a terme. Cadascú entén i interpreta el seu entorn i el món a partir dels aprenentatges, de la cultura, de les seves circumstàncies i allò que ha absorbit.

Barrueco aposta per una escriptura incisiva, a l’alçada dels seus personatges. Escriu com si fos una crònica d’aquest succés amb retrats inicials dels personatges, presentació dels fets, desenvolupament i conclusió. Així mateix, el llenguatge té molta importància, ja que es produeix un contrast entre els termes que utilitza el narrador i els que usen els personatges. En definitiva, una novel·la ferotge.