‘El bany del diable’, tota una experiència religiosa

MANEL HARO

La pel·lícula austríaca El bany del diable amaga molta més complexitat argumental del que anuncia qualsevol dels seus materials promocionals. De fet, fins i tot diria que el títol pot despistar i fer-nos pensar que és una mena d’història sagnant de possessió demoníaca. L’explicació senzilla és que es tracta d’una història medieval protagonitzada per una jove que arriba il·lusionada al matrimoni, però la vida de la qual comença a davallar després de casar-se. El seu és un camí de destrucció, de descens, a la recerca, desesperada, de la redempció.

Darrere d’aquesta lectura una mica naïf hi ha un engranatge argumental mil·limètric, de gran complexitat simbòlica. La pel·lícula de Severin Fiala i Veronika Franz, que va rebre el màxim guardó al Festival de Cinema de Sitges, segueix el dia a dia d’aquesta jove, que viu amb el seu marit en una casa envoltada de bosc, a prop de l’habitatge de la seva sogra i d’uns pantans. A mesura que avancen les escenes, l’espectador pot tenir la impressió que no passa res especialment rellevant, però no hi ha res que sigui casual, la pel·lícula és plena de detalls, de metàfores i al·lusions que fan d’aquesta pel·lícula una obra mestra.

El bany del diable és un thriller psicològic, si volem posar-li una etiqueta, però és molt més que això. El que neguiteja d’aquesta història és justament la seva senzillesa aparent -insisteixo, només aparent- i la sensació que alguna cosa se’ns escapa, que entre els paisatges que envolten la casa hi ha alguna mena de mal que està corcant l’estat d’ànim de la protagonista. El simbolisme religiós és a tot arreu. Ella es diu Agnes i el seu marit Wolf. Etimològicament, Agnes prové del grec i significa puresa o castedat, després la tradició bíblica ho va transformar en l’Agnus Dei (Anyell de Déu). Wolf, en alemany i anglès, vol dir llop. Vet aquí el primer detall: un anyell en mans d’un llop.

Hi ha altres elements plens de significat: les aigües del pantà, que podrien ser el símbol del bateig, semblen maleïdes; hi ha una referència a la multiplicació dels pans i els peixos, però aquí els peixos són sempre morts; hi ha també referències subtils a les deu plagues (l’aigua no es converteix en sang explícitament, però és símbol de mort; la protagonista guarda sempre una col·lecció d’insectes morts, com mosques i llagostes; tenim la pesta del bestiar, justament en un anyell que és sacrificat i pràcticament i crucificat; i hi ha foc i mort d’infants).

Però per adonar-nos de tot això cal una mirada atenta i entrar en el joc que proposen els directors. De fet, una de les millors experiències de veure aquesta pel·lícula és sortir del cinema fent-nos preguntes al voltant de tot el que hem vist, perquè El bany del diable creix en les reflexions després del visionament. Cal fer una menció especial a la increïble interpretació que fa l’actriu Anja Plaschg (Agnes), autora també de la banda sonora. Tot plegat fa que El bany del diable sigui una pel·lícula extraordinària.