‘La habitación de al lado’, acolorit retrat de la mort assistida

MANEL HARO

No és fàcil adaptar al cinema una novel·la com Això que estàs passant, de Sigrid Nunez (Nova York, 1951). L’autora nord-americana té una prosa més aviat fragmentària, va estirant diversos fils i proposant un seguit de reflexions vitals per crear una mena de collage narratiu sobre el tema que vol abordar. Un d’aquests fils és el de l’eutanàsia, però en la novel·la aquesta qüestió, que vertebra tota la història, no em sembla, en canvi, tan central com el tema del dolor o del turment, per citar la paraula que apareix en el títol de la traducció al castellà (Cuál es tu tormento).

Pedro Almodóvar, no obstant això, ha decidit centrar-se en l’eutanàsia. En una societat, com l’estatunidenca, on el suïcidi assistit està penalitzat, les persones han de recórrer a fórmules il·legals per estalviar-se el patiment d’una malaltia terminal, com la que té el personatge de Martha, interpretat per Tilda Swinton. L’altra protagonista és Ingrid (Julianne Moore), l’amiga a qui Martha demana que l’acompanyi en els darrers dies de la seva vida abans de prendre una pastilla per morir.

El tàndem Swinton-Moore funciona a la perfecció, especialment rellevant és la interpretació de Moore. El problema de La habitación de al lado és que Almodóvar sacrifica tota la complexitat i les reflexions de la història de Nunez i es queda amb un relat massa senzill i monòton sobre l’eutanàsia, tot i que ple d’efectisme visual i musical. Ja sabem que, en una adaptació, el guió no ha de ser necessàriament fidel a la novel·la, però posats a allunyar-se del referent literari, el director manxec podria haver construït una història totalment independent i més complexa.

Almodóvar introdueix algunes variants marca de la casa, però no sempre ben encaixades. Per exemple, la història dels religiosos espanyols homosexuals a la guerra de l’Iraq resulta completament artificial i forçada. No hi ha gaire debat en la pel·lícula d’Almodóvar, hi ha una visió, un relat clar que no deixa gaire marge perquè l’espectador completi una història que ja ens arriba cuinada i digerida. Amb Nunez, en canvi, el lector és qui acaba dotant de sentit tot l’engranatge argumental, necessitem pensar per entendre tota la dimensió existencial que abraça la història.

Era difícil fer-ho i penso que Almodóvar no se n’ha sortit. La habitación de al lado, oblidant l’obra de Nunez, no s’allunya gaire del telefilm. Els personatges secundaris són massa circumstancials, la complicada relació entre Martha i la seva filla es tracta molt de passada quan hauria de ser un aspecte capital per entendre per què és Ingrid qui està amb Martha en els moments finals de la seva vida en lloc de la filla. És una pel·lícula estèticament molt bonica, això sí, però fins i tot els impactes i la retòrica visual necessiten bons fonaments argumentals per ser completament efectius.