Hi ha una història que vertebra la novel·la de Sigrid Nunez (Nova York, 1951) Això que estàs passant (L’Altra Editorial amb traducció al català de Núria Parés i Anagrama en castellà amb traducció de Mercedes Cebrián), la de dues amigues de joventut que reprenen el contacte quan una d’elles li demana a l’altra que l’acompanyi en els moments finals de la seva malaltia, un càncer terminal. De fet, la petició és encara més precisa, la dona malalta ha decidit posar fi a la seva vida i li agradaria que hi hagués algú a prop.
La petició no és menor, als Estats Units el suïcidi assistit és delicte, encara que en alguns estats no ho és si que l’assisteix és un metge. La narradora decideix accedir als desitjos de la seva vella amiga, una dona soltera i amb una filla amb qui pràcticament no té relació. Aquest és un gest d’humanitat, de companyia, de donar a una persona el caliu que necessita en uns moments difícils. El retrobament activa una sèrie de reflexions en la narradora sobre el dol, la malaltia, la memòria, el fet d’envellir i les relacions humanes.
Sigrid Nunez.
La novel·la, per tant, no és exactament una història sobre la mort assistida o sobre la decisió de morir (com s’extreu de la versió cinematogràfica que ha fet Almodóvar, La habitación de al lado), sinó que aquest relat principal és el motor d’un engranatge que va molt més enllà. Sovint entomem reflexions de certa complexitat sobre la nostra vida quan estem a prop d’un fet fatídic o dramàtic: pensem sobre les persones que ens han acompanyat al llarg dels anys o que ens acompanyen en l’actualitat, sobre com han estat les nostres relacions, sobre com ens podria afectar una mort propera o sobre com estem envellint. En definitiva, el dolor dels altres ens serveix, a vegades a contracor, per redefinir-nos i situar-nos de nou en el món que hem construït al nostre voltant.
En aquesta novel·la de Nunez hi ha diverses formes de dolor, a banda del de la imminència de la mort. Hi és també el dolor de l’amor («tota història d’amor és una història de fantasmes», llegim), el de les frustracions i el dels conflictes familiars. D’aquí que el títol sigui tan genèric: Això que està passant en català i Cuál es tu tormento en castellà. Així i tot, és evident que el llibre ens demana situar-nos davant la mort, l’aliena i la pròpia, com a desenllaç inevitable de la vida, però també ens exigeix un exercici de reflexió sobre la mateixa existència, el camí que tracem abans del final.
L’escriptura de Nunez és senzilla, però no simple, l’autora ens demana la nostra participació, ens ofereix més aviat un collage narratiu que nosaltres hem de completar. Cal paciència en les primeres pàgines de la lectura, en què potser ens sentim una mica desorientats, a mi a estones em va resultar fins i tot irritant, ho reconec, però a mesura que avancem, anem copsant la magnitud del que ens està proposant l’autora. Això que està passant és una novel·la profunda però escrita amb naturalitat, sentit de l’humor a vegades i amb imatges i pensaments que ens colpeixen senzillament perquè sabem que són reals.
