Un ‘Idomeneo’ sense prou ànima

MANEL HARO

Confesso que em trobo una mica contrariat escrivint aquestes línies. No hi ha cap dubte que René Jacobs continua sent un tòtem de la direcció orquestral, algunes de les seves gravacions -especialment en el terreny mozartià– són encara obres de referència, però les darreres propostes que li he escoltat en viu m’han semblat molt per sota del seu talent i la seva inventiva. Aquest Idomeneo no ha estat diferent, la lectura que el director belga va fer de l’òpera de Mozart -en aquest cas, en versió concert- va ser correcta, equilibrada, però sense la llum i la força que es podrien haver esperat. Si la Freiburger Barockorchester té varietat de recursos, no es van veure durant la vetllada.

És cert que les veus no van ajudar, no van estar totes al mateix nivell, algunes d’elles es van sentir ofegades, amb poca projecció i, fins i tot, per sota del volum de l’orquestra. A més, aquestes mancances tampoc no van ser compensades per les habilitats expressives dels intèrprets. Una excepció va ser la del tenor nord-americà Ian Koziara (Idomeneo), el cantant que millor va semblar entendre el turment del seu personatge. La seva va ser una veu dramàtica, amb volum, convincent en tot moment, tot i alguna dificultat puntual de tècnica vocal.

El drama demanava més implicació. Sobre l’escenari, Idomeneo arriba de la guerra de Troia a Creta gràcies a un pacte amb el déu Neptú, qui li demana el sacrifici acordat: ha de matar la primera persona que vegi en tocar terra. Per desgràcia, aquesta persona és el seu fill, Idamante. El rei cretenc, doncs, s’haurà de debatre entre complir el desig de Neptú o salvar la vida del seu fill. D’altra banda, Elettra, filla d’Agamèmnon, i Ilia, filla del rei troià Príam i ara convertida en esclava, es disputen l’amor d’Idamante.

Malauradament, al triangle amorós li va mancar química. Polina Pastirchak, en el rol d’Ilia, va tenir una veu massa discreta, sense una gran qualitat expressiva, mentre que l’Idamante d’Olivia Vermeulen va ser correcte, però fred. Molt millor l’actuació de Kateryna Kasper en el paper d’Elettra, amb molt bones qualitats vocals, però sense mostrar-se massa genera en l’aspecte expressiu.

Amb volum i sentit dramàtic vam sentir Krešimir Špicer com a Gran Sacerdot de Neptú i La Veu. Menys afortunada va ser l’actuació de Mark Milhofer com a Arbace: sobretot a l’inici va tenir problemes per fer-se sentir. Erràtic al principi i discret en general el cor Zürcher Sing-Akademie. Aquest Idomeneo no era un concert escenificat, tot i que d’alguna manera es va intentar. Els recursos puntuals de la il·luminació van quedar més forçats que funcionals.