L’excel·lència de Bach i Herreweghe

El director belga va portar les 'Cantates' de Bach a un alt nivell de qualitat amb el Collegium Vocale Gent dintre del cicle Ibercamera
Philippe Herreweghe en una foto de © Mario Wurzburger
Philippe Herreweghe en una foto de © Mario Wurzburger.

ALBERT MENA

Ibercamera va apostar per la qualitat més excelsa en portar la figura genial de Philippe Herreweghe ahir, a L’Auditori, de nou amb el Collegium Vocale Gent, i interpretant el compositor que millor coneixen: Bach. Herreweghe i els seus són figures que, tot i ser conegudes pel públic barceloní, no haurien de faltar mai a les temporades de la ciutat. En aquest cas, com a part d’una gira dedicada a tres cantates de Bach, el conjunt va assolir, de nou, quotes fabuloses de qualitat. Intentar descriure el grau de precisió, de cohesió, de dramatisme i convenciment estilístic de la seva proposta seria una tasca per a la millor de les poesies.

La vetllada va començar amb «Warum betrübst du dich, mein Herz», número 138 del catàleg, va seguir amb «Liebster Gott, wenn werd ich sterben», número 8, i finalment va cloure amb «Die Elenden sollen essen», número 75. Tant per la part coral com orquestral s’hi van detectar moltes mostres de qualitat. Primer de tot, no es podria entendre la força de Herreweghe davant Bach sense els quatre músics que tiren endavant el baix continu, un fenomen que s’hauria d’estudiar a part.

Cada bategada del conjunt, cada cop de corda, farcia la sala d’un so extremadament càlid i humà, de ritme i mesura prodigiosos. Fins i tot en aquelles instàncies en les quals es prioritzava un so més lleuger, ràpid i dramàtic i se’ls reduïa el volum, contribuïen a construir una base no només sòlida, sinó plena de contingut- i en els instants de més intensitat, eren el cor de tot l’edifici. Poques vegades es poden veure músics duent a terme una tasca tan fonamental, amb tanta qualitat, i alhora en un rol gens protagonista. Sens dubte, l’ànima de l’ensemble de Gent.

 

Philippe Herreweghe en una foto de © Mario Wurzburger

Foto de © Mario Wurzburger.

 

No es podria parlar, però, d’un bon Bach sense els seus protagonistes. La flauta a la segona cantata ja va resultar captivadora al cor inicial, acompanyant i decorant les melodies principals, destacant també en cada intervenció, per exemple a l’ària «Doch weichet, ihr tollen, vergeblichen Sorgen!». Aquest és un dels miracles del Bach de Herreweghe, trobar un equilibri entre qualitat musical i expressió narrativa, transcendint la partitura per crear escenes plenes de missatges i convenciment. També cal mencionar l’excel·lència musical de la trompa de la tercera cantata, amb un paper protagonista en l’ària «Mein Herze glaubt und liebt», sens dubte un dels punts àlgids de la vetllada.

Pel que fa a les veus, les dotze que van interpretar les cantates són extremadament hàbils i assoleixen l’excel·lència treballant en equip. En els rols individuals, no totes les veus encaixen de la mateixa manera amb les àries que interpreten. Per exemple, el baix Krešimir Stražanac va convèncer plenament en la seva ària de la segona cantata: aquesta, de caràcter gairebé pastoral i plena d’esperit dansaire, va inspirar el músic a deixar-se endur per la bellesa de les seves melodies, tot i la gran complexitat de la coloratura que la constitueix i el control del fiato que demana.

Menys interessant va resultar la seva primera ària de la vetllada, «Auf Gott steht meine Zuversicht», que sonava desdibuixada i sense una línia clara. Als recitatius va destacar per damunt de la resta el contratenor Alex Potter, de veu vigorosa, expressiva i voluptuosa. Aquesta naturalesa no va encaixar del tot, però, amb la seva ària, que demanaria una línia més senzilla i modesta. Aquesta última característica la va clavar la soprano Grace Davidson a la seva ària, «Ich nehme mein Leiden mit Freuden auf mich», però al recitatiu es podria haver esperat més vigor.

Així doncs, una vetllada més de música transcendent, excel·lent i inoblidable de Herreweghe i Collegium Vocale Gent a Barcelona. La seva música no envelleix, les decisions estilístiques mantenen coherència i saviesa. És més que un luxe veure aquesta formació dirigida per un mestre, qui demostra tant de talent, dedicació, tècnica i instint.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES