Somnis incompresos

MARIO GUERRERO

Vallesordo (Libros del Asteroide) és la primera novel·la de Jonathan Arribas (Zamora, 1997). El seu narrador i protagonista és Nico, un nen que viu en un poble de Zamora. La seva professora de Llengua li encarrega una redacció sobre l’estiu més significatiu de la seva vida. Aleshores, en un exercici de metal·literatura, Nico narra a un receptor que romandrà anònim fins al final, i de pas al lector, el seu estiu de dos anys enrere.

Ell passa el temps sobrevivint a l’ambient familiar hostil, veient el programa Fama, ¡a bailar! a la televisió i jugant amb la seva gossa, La Yesi, i amb els seus amics incondicionals, Izan i Telma. Es comporta com un nen normal de la seva edat, però pateix la incomprensió del seu entorn. Nico és fill únic i viu en una casa allunyada del nucli del poble al costat dels seus pares i la seva àvia. Rep les visites ocasionals d’alguna tia àvia i dels seus amics, però quan va al poble també pateix l’assetjament d’aquells que li diuen «marimari» perquè li agrada ballar.

A casa, les coses no van millor, ja que els pares, i fins i tot la seva àvia, exerceixen una violència verbal de vegades soterrada, però inusitada contra ell, i la resta del temps el desatenen o demostren que no el comprenen. Per exemple, Nico és intolerant a la lactosa, però el seu pare el titlla de beneiteria. Així i tot, la figura predominant de la seva vida és la de la seva àvia. Els pares dels seus dos millors amics estan divorciats i els seus no, però gairebé millor que ho estiguessin, ja que les discussions i el mal ambient l’afecten.

Nico només pensa a ballar, però el seu pare ho intenta instruir perquè sigui agricultor, com ell, sense tenir en compte les seves aspiracions i somnis. Enveja la seva amiga Telma, que va a altres ciutats, parcs d’atraccions i hotels amb piscina. El seu poble, encara que és a prop de Zamora, ja acusa la manca de població, ja que no tenen ni tan sols transport freqüent, per la qual cosa l’Espanya buidada també influeix en les relacions i el desenvolupament d’aquest narrador.

Nico sent repulsió cap a altres nois de la classe perquè diu que tenen la mania de donar-se cops, sigui en el joc que sigui. També se sent fora del món, sense pertànyer a cap grup, perquè tots els nois de la seva edat tenen mòbil excepte ell. Vallesordo és una història tendra i tràgica que parla sobre l’amor, l’amistat o el descobriment del món adult, d’un mateix, d’allò que se sent i de la il·lusió.

En aquestes pàgines, el narrador utilitza un llenguatge no només impregnat pels elements i el vocabulari propis de la infantesa, sinó també per localismes, i adapta algunes paraules a la manera com es diuen en el llenguatge parlat, cosa que dota el relat encara de més versemblança. Es tracta d’una novel·la que al meu entendre captiva i frega la perfecció, si no fos perquè queda la sensació que falta alguna cosa més.

Per exemple, trobo massa càrrega emocional en les últimes pàgines. La novel·la mostra que la vida és diferent del que esperem d’ella. Ho veiem sobretot en el desenllaç de la novel·la, quan el narrador acaba el seu discurs sense perdre el to infantil i esperançador, però sense ser aliè a tots els canvis del seu entorn ni a l’enfonsament de tot allò que creia conèixer.