Sovint són les històries personals i petites les que ens esclareixen i ens fan entendre el passat. Els grans esdeveniments sempre se senten més tangibles a través dels sentiments i les relacions de persones que se’ns assemblen, o ens recorden algú, perquè posar-nos a la pell dels altres és més fàcil quan trobem espais comuns. La tercera fuga, text escrit a quatre mans per Victoria Szpunberg i Albert Pijuan, ens explica les vides i peripècies de la família Shprigelburd, des dels anys vint del passat segle fins al present, sense concedir el timó a cap personatge protagonista, en un exercici literari que sembla més propi del gènere de la novel·la.
Ens endinsem en cent anys d’història, en diversos països, conduïts per Joâo (Ton Vieira), mestre de cerimònies de tota l’obra, representant de la Mort i narrador, que tot just començar s’adreça al públic trencant la quarta paret. Tres actes, tres ciutats: Berdítxiv, Buenos Aires i Barcelona, i tres celebracions: un casament, un aniversari i un àpat familiar que anticipa un retrobament. La fi de cada acte ens demostrarà que la nostra quotidianitat pot ser fugissera.
Durant gairebé tres hores, sense entreacte, les persones comunes ens faran sentir la por dels jueus davant els progroms d’Ucraïna als anys vint del passat segle, o la tensió i el pànic que es respirava a l’Argentina de la Dictadura Cívic-Militar de Videla als anys setanta, fins que tornem a Barcelona, al temps present. El text i els intèrprets s’adapten als diferents arcs temporals, fins i tot en la llegua de treball: La tercera fuga és molt encertadament una obra bilingüe, a estones poliglota, i aquí escau reconèixer la meravellosa feina interpretativa en la recreació de l’accent argentí o l’ús de l’ídix.
Un altre aspecte immillorable a La tercera fuga és el joc metateatral que repetidament fa partícip al públic, i que culmina al tercer acte en el personatge de la Julieta, una treballadora de l’art interpretada per Clara Segura, que no podem coronar com a protagonista de l’obra, perquè el text reparteix molt bé el pes entre els personatges, però que potser és qui encarna els personatges femenins més interessants. En general, sembla que la gran majoria dels papers són poc espectaculars, però les actuacions són tan sòlides, que alguns dels personatges breus acaben sent els més icònics de l’obra, com el pianista Marcelo (Sasha Agranov) al segon acte, o Maria (Olga Onrubia), l’assistent russa del tercer acte.
També és important destacar la música en directe, que sempre és un punt fort, i sobretot la veu de Magalí Sare en aquest cas. Llàstima que el so fos un problema constant del muntatge, durant tota l’obra hi va haver moments en què es va posar a prova la nostra capacitat auditiva. Un error de prou magnitud per una gran producció com aquesta, en un escenari que ha de ser capdavanter en el teatre català contemporani, i que havia de celebrar que és la primera vegada que una dramaturga estrena i dirigeix a la Sala Gran el seu propi text.
És possible que una de les virtuts principals de La tercera fuga sigui alhora una de les seves grans desavantatges: el text representat és massa llarg. Personalment, li retallaria mitja hora al muntatge. La funció va rebre una intensa ovació dempeus en acabar, però una part del públic no va tenir problema a sortir de la sala per fer el seu propi descans. El final d’aquest colossal vaixell d’històries personals arriba a port una mica sobtadament, La tercera fuga té un final abrupte, un punt i final oníric que intenta tancar cercle i reivindicar la celebració de la vida. Però és perdonable perquè qualsevol final hagués fet curt per la magnitud d’aquest grapat d’històries amb h minúscula que ens expliquen la universalitat.
Victoria Szpunberg diu que la coautoria amb Albert Pijuan li ha permès agafar distància amb la història de la seva pròpia família, i permetre’s la fabulació, però és inevitable pensar que la directora i codramaturga ha estat conjurant els seus propis fantasmes durant tota l’obra. Mai no sabrem quines històries són les reals, però totes ens han mostrat una veritat, potser dramàtica, potser còmica, sobretot valuosa, i el conjunt converteix La tercera fuga en una de les obres imprescindibles d’aquesta primavera.
Szpunberg ve avalada pels guardons de teatre més prestigiosos, i pel favor del públic, com demostra haver exhaurit totes les entrades de L’imperatiu categòric al Teatre Lliure de Gràcia abans de l’estrena. No li podem perdre la pista. I apunto, per acabar, que si algú no es troba familiaritzat i té curiositat per la història dels montoneros i desaparecidos a l’Argentina, el segon entreacte és una lliçó magistral sobre aquesta època, que convido ampliar amb la lectura de La llamada de Leila Guerriero.
