Buchbinder posa el turbo

ALBERT MENA

Que Rudolf Buchbinder és un notable intèrpret de la música clàssica i romàntica per a piano és ben conegut, també a Barcelona, on tenim la sort de poder gaudir de les seves interpretacions amb freqüència. Beethoven, Chopin o Mozart són alguns dels compositors amb els quals el pianista pot arribar a excel·lir. En la vetllada d’ahir la Palau de la Música, una tendència a accelerar el va portar a certs excessos, i faltaria saber si la velocitat va ser provocada pels nombrosos efectes sonors que van acompanyar la vetllada, provinents d’un públic que no actua i que és molt generós amb estossecs, mòbils, caramels i cadires.

En qualsevol cas, el programa va estar purament destinat a Beethoven, repassant algunes de les seves sonates més populars, començant amb la dramàtica Clar de Lluna. Tot i ser el primer moviment el més conegut, Buchbinder va mostrar consistència i claredat expositiva al llarg dels tres moviments, amb especial brillantor al Presto agitato final, on en nombroses ocasions era capaç de mantenir una línia melòdica amb força mentre creava detalls i mutacions de la melodia al seu voltant.

El pianista va recordar-nos, ja des de bon inici, la seva comprensió de la música de l’època, caracteritzant amb encert la riquesa inacabable de les construccions beethovenianes. Si els excessos no haguessin embrutat certes seccions, desdibuixant melodies i efectes executats a una velocitat desconcertant, potser no s’hauria produït tampoc una ditada fora de lloc al començament de la segona sonata, la Pathetique. De nou, Buchbinder és capaç d’expressar, de transportar-nos de la intimitat a la tempesta amb una pausa i un gest, contrastant amb el pes just el moviment inicial, Grave i Allegro, amb el segon, Adagio cantabile.

A la tercera peça, la Sonata op 10. número 2, va exhibir el pianista crescendi impecables, controlant els volums i la seva relació interna amb magisteri. Potser és aquesta una de les grans virtuts del pianista avui dia: que el tot sigui, bona part del temps, un conjunt d’equilibris de timbre i volum de primeríssima categoria, i que el seu Beethoven sigui una construcció de relacions, i no una narració farcida de drama a la manera de Brendel o Arrau.

Finalment, a l’última sonata, Apassionata, vam poder sentir un parell d’ocasions en les quals l’alta velocitat del pianista sí que servia per a contrastar amb les frases següents, tot i que de nou la tendència era més negativa que excitant, i on es va perdre part del contingut. Buchbinder va poder hipnotitzar, en les notes agudes del primer moviment o en el tram final de l’últim moviment. És una llàstima que, en aquesta ocasió, dominés el virtuosisme veloç que sacrifica contingut, davant la lectura reflexiva i consistent.