La buena letra obre una finestra a la intimitat d’una família que sobreviu com pot a les misèries de la postguerra en un poble valencià. Ells són un matrimoni jove (Ana i Tomás) amb una filla petita. També hi viu el germà d’ell (Antonio), que ha sortit de la presó. No tenen gaires recursos, viuen amb moltes limitacions, però mai manca un plat a taula. De fet, el que els estimula en el dia a dia són les petites coses senzilles, com la música de la ràdio o els àpats que cuina Ana.
Des del principi de la pel·lícula, Ana mostra una mirada especial cap al seu cunyat. Hi ha alguna cosa d’ell que li agrada, però res és explícit. De fet, el més important de La buena letra és el que no es veu, el que només s’insinua i cal imaginar-ho. Així, la història és plena de silencis, gestos i mirades. Aquesta sensació augmenta quan apareix Isabel (Ana Rujas), que serà la parella d’Antonio (Enric Auquer). Tots dos semblen haver aconseguit construir-se una vida molt més acceptable i còmoda que la d’Ana i Tomás.
És l’evolució d’Antonio i Isabel el que fa més dur l’estancament d’Ana (Loreto Mauleón) i Tomás (Roger Casamajor), els quals semblen viure tancats en una presó que ells mateixos han aixecat al seu voltant. La sensació és que Ana, el personatge al voltant del qual orbiten els altres, no es permet ser feliç. O no sap com fer-ho. Per augmentar aquesta sensació de tancament, la majoria de les escenes són en espais interiors de la casa on viuen (i, dintre de la llar, cobra especial importància la cuina).
La pel·lícula es basa en una novel·la breu de Rafael Chirbes, que porta el mateix títol, tot i que el guió, de la mateixa directora (Celia Rico Clavellino), presenta algunes variacions importants i necessàries respecte al text original. És una bona pel·lícula on tot està molt cuidat (vestuari, disseny de producció, banda sonora…) i les interpretacions excel·leixen, sobretot en el cas de la protagonista, un paper difícil, perquè les seves emocions, expressades des de la contenció més absoluta, són el motor de la història. Una història molt colpidora que val la pena veure.
