L’obra de Chris Ware al CCCB

ALBERT MENA

El CCCB presenta una exposició sobre l’obra de Chris Ware, considerat un dels millors artistes del còmic dels nostres temps, on s’hi barregen una atenció única pel disseny gràfic amb narracions punyents, iròniques i àcides carregades d’humanitat. La retrospectiva mostra obres de diverses etapes de l’artista, des dels anys noranta i la seva A Miniature Moving Picture Machine (dominada per una aproximació gairebé de dibuix tècnic), a Quimby the Mouse (on es pot percebre l’estètica d’animació de les primeres dècades del segle XX, per exemple en el Mickey Mouse de Disney, però passat pel filtre del dibuix tècnic).

Són aquests jocs d’efecte, aquestes multituds de referències creuades, el que fan que l’obra de Ware transcendeixi qualsevol classificació. Passat, present i futur es troben en obres que generen, mitjançant aquests trucs de perspectiva, una profunditat difícil de quantificar. Els texts i la museografia de l’exposició són imprescindibles per anar consolidant la impressió que l’artista genera: Ware no és un artista conformista, ha anat explorant també aproximacions a Bauhaus o a la dècada dels anys vint dels Estats Units del segle passat.

Els abismes, angles i perspectives són suficients perquè, en un espai reduït, s’obrin incomptables camins d’exploració. A més de la seva riquesa visual, Ware ha treballat amb figures d’altres disciplines, com el compositor de clàssica Nico Muhly per a un curtmetratge que va dirigir, però possiblement és a la revista The New Yorker on ha adquirit més visibilitat. La fructífera relació de l’artista amb el mitjà ha durat ja més de dues dècades, on Ware ha anat desenvolupant una crònica de l’evolució del seu país amb unes portades carregades de significat.

On queda més condensada, però, la fascinació que pot generar la seva obra és a Acme Novelty Library, on es troben els personatges que han acabat guanyant més popularitat, com Jimmy Corrigan o Rusty Brown. L’exposició també dedica part de l’espai a la tasca de Ware com a professor a l’Art Institute de Chicago, on les obres prenen de nou una mirada al passat, amb un entorn de geometria impossible, però amb volums contemporanis i seductors. És, sens dubte, un dels punts als quals val la pena tornar a explorar la profunditat visionària de l’artista.

També són interessants els esbossos dels anys noranta, d’estil realista, i que l’exposició posiciona prop de la sèrie Lost Buildings, on edificis vells de Chicago són dividits en seccions, conceptes i formes en composicions plenes de vitalitat i força. El que queda clar al final de l’exposició, però, és que el talent de Ware sorgeix sobretot de dos punts: del traç, en composició o volum, i que uns colors sovint apagats i poc expressius no busquen competir amb l’expressivitat de la forma; i la narració, on els temes mordaços, les situacions incòmodes, la caracterització gairebé màgica de molts personatges captura un univers que, no per ser mundà, deixa de tenir interès.