L’obra mestra de Händel, Giulio Cesare, torna al Liceu després de vint anys, amb una producció i equip artístic que podien augurar molt bons resultats. Durant l’estrena es van viure punts forts i febles, que demostren la feina darrere de la proposta, malgrat algunes decisions que van baixar la qualitat global de la funció. Començant per la direcció escènica de Bieito qui presenta una proposta més dinàmica i entretinguda que la seva recent i perfectament oblidable conceptualització d’un text de Pasolini.
L’euro-trash que porta en aquest Giulio Cesare és del que ha fet marca de la casa: violència explícita, sexe explícit, comèdia explícita i una profunda banalitat que no és gens interessant. A sobre, culmina la seva epopeia händeliana amb un gir argumental farcit d’excrecions que queda molt lluny de l’elegància i capacitat expressiva de Buñuel. Treure un vàter a escena es pot fer de moltes maneres, i el director opta sempre per la literalitat més vàcua. Això sí, amb riallades, crits i vulgaritat que poden sorprendre, fer somriure i divertir.
Menys entretingut és que les pantalles que projecten imatges de diversos colors siguin tan molestes. Sembla mentida que, a sobre de pagar escenografies grans i completament irrellevants, el públic les hagi de patir. ¿Tant costa posar els peus a platea per a calibrar que la llum no sigui irritant?
L’orquestra del Liceu fa bona feina dirigida pel mestre William Christie, qui és un nou exemple que amb mirada dramàtica és possible crear bons espectacles amb la formació. S’ha d’admetre que no són especialistes en barroc, i que seria un error exigir la riquesa tímbrica de les Arts Florissants o de Champs-Elysées, però Christie aconsegueix farcir d’accents, intencionalitat i càrrega dramàtica les més de tres hores de durada. A vegades sí que es va trobar a faltar més espai intimista, amb tendència a donar un plus de volum que a vegades sobrava, però va estar atent a l’escenari en tot moment.
El repartiment destaca, sobretot, per la capacitat teatral i performativa dels intèrprets, capitanejats per un Xavier Sabata que ha estudiat el rol de Giulio Cesare de dalt a baix i l’ha adaptat a les seves necessitats i capacitats, oferint agilitats, colors i sobretot un treball escènic entregat, amb una especial menció a la pirueta gimnàstica que meravella al mig de la funció. Això sí, de nou es posa en evidència que les posades en escena buides i que absorbeixen el so són el pitjor enemic del Liceu i de les veus que venen al teatre.
El mateix es podria dir de Julie Fuchs com a Cleopatra, qui disposa de nombrosos recursos musicals i generós talent escènic per liderar l’altra meitat de l’òpera. No és una artista que ofereixi musicalitat refinada i fraseig elegant, però entreté, interpreta i funciona en aquest rol carregat de drama i ironia. Jan Antem va aportar el seu bell timbre, dicció i fraseig sòlids, en un rol que demana que se li ofereixi un paper més ambiciós com més aviat millor.
Teresa Iervolino va entregar-se escènicament a les bogeries que demana Bieito al paper de Cornelia, donant indicis de relacions maternofilials, ser objecte de desig i abús, haver de portar el cap decapitat del seu marit amunt i avall i fer cara de catatonia bona part de la funció. La seva veu, però, tendeix a ser inconstant, trencant la línia melòdica i fent difícil percebre els colors amb els quals vol expressar cada frase, fet que ja es va poder detectar a la Madama Butterfly de fa uns mesos.
També inconsistent va ser el Sesto de Helen Charlston, amb un «Cara Speme» punyent i sacsejador, però amb altres instàncies d’estridència, vibratto amb constricció i excés de colors a la veu. Cameron Shabhazi va oferir un Tolomeo també entregat en l’aspecte escènic, resolutiu en l’aspecte vocal, però poc memorable. L’Achilla de José Antonio López va quedar curt pel que fa a qualitat i expressió, i el Nireno d’Alberto Miguélez Rouco va quedar curt tant en l’aspecte vocal com en l’escènic, però encara és un artista jove. Així doncs, bones intencions no equivalen a una producció bona, però no és ni de bon tros l’òpera més avorrida de la temporada.
