Retorn triomfal de Gardiner

ALBERT MENA

John Eliot Gardiner va tornar al Palau de la Música després de l’absència provocada per la seva agressió física a un intèrpret l’agost de 2023. Afortunadament, per al músic assistent, el director continua exhibint una musicalitat i criteri artístic inconfusible, agradi o no la seva proposta. Va dedicar la vetllada d’ahir a tres cantates de Johann Sebastian Bach, que versen sobre el dolor, el patiment i l’espera abans d’arribar al cel, on els problemes i la lluita desapareixen. Gardiner ja havia interpretat Bach abans, i fins i tot escrit un llibre al voltant seu (Bach: Music in the castle of Heaven).

La primera cantata, «Ihr werdet weinen und heulen, BWV 103», ja va ser una declaració d’intencions, amb un cor inicial efectista, de càrrega emocional elevada i detalls sorprenents, amb una magnífica xarxa vocal a càrrec de The Constellation Choir qui, juntament amb l’orquestra, van ser els protagonistes indiscutibles de la vetllada. Els bons directors de Bach saben vertebrar el discurs en totes les dimensions, i Gardiner no és l’excepció. Potser no és tan cerebral com Suzuki, o tan complet com Herreweghe, però la seva petjada emocional és inconfusible, i sigui a Beethoven o en òpera, escoltar una direcció del mestre sempre inclou sorpreses i imaginació.

Les veus solistes van resoldre els recitatius amb èxit, amb un efectisme mesurat i consistent amb la concepció del mestre, però van resultar menys interessants en les àries. Potser és la de Florian Störtz, baix, la veu que més va convèncer, amb un timbre penetrant, de volum suficient i capacitat expressiva. Expressiu també el tenor Thomas Hobbs, amb una veu potser a vegades massa blanca per a l’exigència dramàtica de l’obra. Més interessant en el seu duet amb Störtz, on el baix va baixar revolucions per a no ocultar la veu més lleugera. Marie Luise Werneburg també va saber comunicar les múltiples capes de dolor expressades al recitatiu de l’última cantata, però va quedar lleugerament curta a l’ària, amb nombrosos detalls però sense liderar la peça.

Alexander Chance, a qui vam sentir recentment en un Händel poc interessant dirigit per René Jacobs, de nou va resultar poc interessant, especialment en una ària com «Kreuz und Krone sind verbunden», on la musicalitat de la violí solista, Kati Debretzeni, va endur-se tot el protagonisme. Un instrumentista va endur-se, de nou el protagonisme d’una ària a «Sei getreu, alle Pein», en aquest cas el trompetista Robert Vanryne, aconseguint volums fabulosament variables i expressius amb la seva trompeta natural.

També cal destacar la feina de Paolo Zanzu al clavicèmbal a la 3a cantata, «Wir müssen durch viel Trübsal», amb una plenitud sonora i definició fantàstiques, a qui podria ser interessant sentir en un rol solista, potser amb els concerts per a clave de CPE Bach. Tot plegat, però, un luxe poder gaudir de les noves forces que Gardiner ha aplegat sota un nou nom, i a qui esperem poder tornar a gaudir ben aviat.