L’òpera Tamerlano de Händel, tot i tenir un llibret exagerat i ambiciós, presenta escenes carregades de violència, drama i girs argumentals feridors: des de decisions impossibles (qui matar: el pare, o l’amant?), passant per traïcions declarades i descrites, però mai no executades, a aliances secretes que s’emboliquen que fa fort. Així i tot, una mala selecció de veus va privar la representació d’ahir al Palau de la Música de qualsevol possibilitat dramàtica. No es pot prometre venjança cantant amb veu d’àngel, no es pot demanar clemència cridant sense afinar.
El contratenor Paul-Antoine Bénos-Djian va ser la millor veu de la nit: capaç d’expressar, oferir colors i vertebrar un discurs al voltant de l’impossiblement arrogant i complex emperador Tamerlano. Tot i no tenir una veu gran, va controlar les oportunitats expressives per oferir volum quan convenia. Seria potser desitjable una línia vocal més constant, per afavorir la comprensió del so, així com un so més brillant, per poder superar la barrera orquestral de Händel, que no és precisament densa.
El segon contratenor de la vetllada, Alex Chance, sí que va exhibir una projecció més sòlida i un so brillant, però completament buida de contingut. Com si emulés l’estrella de la corda de les primeres dècades dels 2000, Philippe Jaroussky, el seu Andronico passava pel drama operístic sense pena ni glòria, amb prou feines exhibint cap mena d’emoció damunt l’escenari, i encara menys musicalment. El timbre angelical treia tota possibilitat de fúria dramàtica al personatge, així com qualsevol capacitat de convèncer l’audiència que estava enamorat d’Asteria.
La veu de Paul-Antoine Bénos-Djian va ser la millor de la nit.
Katherina Ruckgaber, la soprano representant Asteria, va captivar per la seva absoluta falta de color de veu, així com per la constant suavitat i dolçor amb la qual era capaç de representar la ira, la pena, l’angoixa o la felicitat. De veu petita i insuficient per a un rol com aquest, sonava completament fora de lloc. Tampoc va assolir els mínims que s’espera del rol el tenor Thomas Walker, interpretant el pare d’Asteria, de nom Bajazet, i que pren en l’òpera el paper de rival de Tamerlano.
D’entrega escènica indiscutible, també ho va ser la insuficiència vocal, extremadament fragmentada, d’afinació dubtosa i de caracterització dramàtica que no partia de la música, sinó d’una exageració sense concessions. Intentar sentir la seva ària final, que narra els instants previs a la mort del personatge, va ser més aviat una aproximació musical que no pas una realitat.
Una mica més interessant va ser la contralt Helena Rasker com a Irene, però sense tampoc una veu suficient per poder caracteritzar el rol amb profunditat. Potser va ser el seu breu duet amb Bénos-Djian, «Vedrò ch’un di si cangerà», la millor escena musical de la vetllada. Amb el director René Jacobs a la direcció musical, va sorprendre que el conjunt Freiburger Barockorchester sonés tan rutinari. El que podria ser una òpera farcida de detalls, expressivitat i efectes, va convertir-se en una llarga seqüència sense color ni força. Händel sí, sempre, però no així.
