Èxit previsible (però desitjat) de la Rusalka del Liceu, gràcies a un grup de solistes amb musicalitat, adequació al rol i expressivitat, treballant per fer executar l’obra de Dvořák amb professionalitat, evitant les múltiples distraccions que la posada en escena genera. I de distraccions, Christof Loy no n’ha escatimat, oferint molt poc contingut per l’enormitat del soroll que genera, especialment la coreografia exagerada, hipersexualitzada i profundament banal de Klevis Elmazaj, així com la rotundament innecessària transformació de Rusalka, que passa de ser una nimfa a convertir-se en una aspirant a ballarina que no troba el seu lloc en un teatre ple de luxúria i violència.
L’escenografia de Johannes Leiacker i la il·luminació de Bernd Purkrabek, tot i ser sòbries, poden resultar pesades, especialment davant un concepte escènic que no acaba de rutllar. Tampoc fascina el vestuari de Ursula Renzenbrink. Sí que captiva el repartiment de solistes, i de quina manera: Asmik Grigorian potser és la soprano lírica de la seva generació, barrejant musicalitat exquisida i una presència escènica efervescent. Fiato inacabable, cant legato impecable, control de dinàmiques precís i expressiu. Sentir-la cantar és un espectacle en si mateix.
A la seva interpretació del Liceu només s’hi troba a faltar una mica de volum, sigui perquè la producció no ajuda que les veus sonin bé, o perquè no s’ha treballat des de la direcció musical. En qualsevol cas, tot i la concepció íntima i gens explosiva de Grigorian, aquesta Rusalka és un plaer per als ulls i les oïdes. Al seu costat, Piotr Beczała brilla en els instants heroics, en el cant líric, en presència escènica, en caracterització del personatge.
Tot i no tenir una veu tan atractiva, ni l’elegància de Grigorian a l’hora d’escollir timbres bells en la caracterització de la línia melòdica, és un artista solvent, convincent, rodó en un rol com el de Príncep. De començament a fi, tenir-lo en escena aixeca el grau d’energia i suposa un equilibri perfecte davant la contenció i bellesa íntima de la soprano. Veure les seves interpretacions conjuntes fa recordar per què funciona l’òpera com a art escènica.
Al seu costat, Okka von der Damerau és fabulosa com a bruixa Jezibaba, encertadíssima en la seva caracterització escènica com en un cant esfereïdor, ple de burla i temptació seductora. També èxit rotund de Karita Mattila en el rol de Princesa, captivant el bé i el mal amb la seva veu extraordinària, amb la presència física i sensual damunt de l’escenari, que la fa una excel·lent força corruptora i que és el principal motor del segon acte de l’obra, carregat d’energia des de l’inici fins al final.
A Rusalka potser li sobra una hora de contingut, però el segon acte viscut al Liceu va ser un incendi d’emocions. Fabulós també Alexandros Stavrakakis, de cant elegant i sempre supeditat al contingut musical. A vegades s’hauria agraït un punt extra de volum o de claredat en la projecció, però el seu personatge està plenament caracteritzat en l’àmbit emocional. A vegades sembla massa humà, malgrat que no ho sigui.
Fantàstics també Manel Esteve i Laura Orueta en uns rols exigents en l’aspecte escènics, convertits en Chaplins o Dupont i Dupond que ofereixen un reforç còmic davant la tragèdia dels protagonistes. Més que solvents, també, vocalment, així com solvent el Caçador de David Oller. Incomprensible, però, el mim que la producció el fa interpretar. ¿On són les produccions escèniques interessants? Fa falta un relleu generacional, perquè Loys ja se n’han vist masses i no aporten gaire cosa al gènere operístic.
Per acabar, bona feina també de Josep Pons al càrrec de les forces del teatre, i tot i algunes imprecisions i faltes de ritme marca de la casa, el drama de Dvořák funciona. També solvent l’orquestra del Liceu, que convencen malgrat un parell de pífies del vent-metall. Així doncs, aquesta Rusalka és una magnífica entrada a l’estiu, per veure òpera de qualitat, amb artistes de talent i sobretot música, bona música. No se la perdin.
