‘Resos’ i la guerra de Troia

MANEL HARO

No és clar que Resos sigui realment una obra d’Eurípides. Alguns historiadors consideren que és una peça de joventut de l’escriptor grec i d’altres creuen que és una obra d’un autor desconegut posterior a la mort d’Eurípides. Així i tot, es continua incloent en els reculls de les seves tragèdies, com el volum desè de la col·lecció Bernat Metge, en català, amb traducció de Montserrat Nogueras, o en el volum tercer de Cátedra i Gredos, amb traducció al castellà de Juan Miguel Labiano i Carlos García Gual, respectivament.

Alguns dels arguments dels especialistes que l’allunyen de l’autoria d’Eurípides tenen a veure amb l’estil, l’estructura i la qualitat de la peça. Encara que és difícil debatre sobre aquest tema, com a simples lectors que arriben al text a través de traduccions, sí que es percep que aquesta obra és diferent de la resta dels volums que l’acompanyen. Menys ambiciosa i amb personatges menys complexos, tot i tractar-se d’un capítol rellevant de la guerra de Troia.

Resos pren com a referència el cant X de la Ilíada i té com un dels personatges principals Odisseu. La tragèdia comença quan Hèctor és despertat per ser alertat que els qui volen atacar Troia preparen la seva fugida. Aquest vol evitar que marxin sense càstig, però Enees li recomana que abans de fer res, enviï algú a espiar els seus enemics per assegurar-se que realment planegen fugir. Doló s’ofereix com a voluntari per dur a terme aquesta missió a canvi d’una bona recompensa, els cavalls d’Aquil·les.

A tot això arriba Resos, rei de Tràcia, disposat a ajudar Hèctor en la defensa de Troia. Resos assegura que els aqueus no són rivals per a la seva tropa, garanteix una victòria immediata, però tots ells seran víctimes dels seus enemics, quan Odisseu descobreix la contrasenya del campament troià després de la desfeta també de Doló.

Resos és, com s’ha dit, una tragèdia lleugera, l’acció succeeix en segon pla, tot passa molt ràpidament i sense sotmetre els personatges a grans dilemes. De fet, la trama d’espionatge passa també desapercebuda al lector i no hi trobem la complexitat de la resta de tragèdies d’Eurípides. Segurament, és de les peces més fluixes dels reculls d’obres de l’autor grec, encara que no deixa de ser interessant apropar-se a un episodi tan rellevant com la guerra de Troia.