Francesc Candel Tortajada (1925-2007), conegut com a Paco Candel, ha estat un personatge singular i carismàtic, d’origen valencià, establert a Catalunya. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i diferents actes convergiran en la celebració. Va romandre tota la vida al mateix barri, la Zona Franca de Barcelona, avui molt diferent del de la seva infantesa.
He estat llegint aquests dies la biografia del personatge, escrita per Genís Sinca i recuperada per Comanegra. De fet, no és ben bé una biografia, parteix d’un material anterior elaborat a partir d’unes trobades entre Sinca i Candel, abans de la mort de l’escriptor. Sembla que Candel va demanar que no es parlés d’ell. Aquelles trobades van generar un reportatge molt personal, La providència es diu Paco, una mena de memòries que l’escriptor ja no podria escriure. En aquest extens reportatge ens ensopeguem amb gent propera a Candel, persones i ambients que es poden espigolar en la seva extensa obra narrativa.
Potser l’origen, íntim i personal, del material original, és, a la vegada un element positiu i negatiu. Moltes idees es repeteixen en més d’una ocasió i les referències a la vida quotidiana de l’escriptor (el gat, l’ocell) humanitzen però també distancien. S’ha suprimit material rellevant de l’edició de 2008, com ara unes entrevistes finals molt interessants, i s’ignoren els dietaris de l’escriptor, imprescindibles en una biografia més convencional, però també més acurada i completa. A vegades, ens topem amb una estranya ambigüitat en els judicis polítics i literaris.
Tot plegat fa que suri una mena de manca de rigor històric en el llibre. Les biografies, almenys les que m’agraden, demanen extensió i més rigor i haurien de defugir la frivolitat. També és important la informació gràfica. Candel pot semblar una persona planera i senzilla, però té molts matisos, moltes coneixences i moltes influències. L’ha mitificat gent que no l’ha llegit, compta amb un seguiment transversal per part de diferents sectors socials.
El llibre té en alguns moments un gran valor documental, quan parla de persones del barri o que s’hi relacionen, sobretot a l’època de la postguerra i el tardofranquisme. Candel corre el perill de resultar més simbòlic que real. En tot cas el llibre és una bona primera aproximació al personatge, cal completar-lo amb altres textos i, evidentment, amb els títols més emblemàtics de l’extensa producció de l’escriptor.
Candel va conèixer i apreciar molta gent diferent. Persones interessants, avui oblidades. Es pot dir que ha estat profeta a la seva terra, el barri on va viure, la biblioteca i algun centre educatiu porten el seu nom, el mateix que un premi literari que ha anat assolint volada i difusió. Té, fins i tot, gegant propi. Un gegant modest, com era ell o semblava ser. Crec que s’ha valorat més l’autor com a personatge que com a escriptor. Fa anys, potser avui no tant, alguns sectors intel·lectuals mostraven un cert menyspreu per la seva obra. Però en el meu entorn popular recordo que es llegien força, almenys alguns llibres.
Vaig llegir llibres seus, fa temps, narratius i sobre temes importants, com ara aquell en el qual va incidir en la nova pobresa fent un recorregut pels menjadors socials. Em caldrà tornar-hi. Aquesta biografia de Candel, amb les seves limitacions, és imprescindible, no tan sols per acostar-nos més al personatge sinó, també, per conèixer a fons una època llarga i ombrívola però amb llums oblidades, i amb molta gent que avui no ens sona. No és ben bé la biografia que m’hauria agradat llegir, però és un bon punt de partida i de debat per acostar-nos al personatge, encara que, fins i tot, tinguem d’ell ja un cert coneixement, sempre, inevitablement, parcial.
