Lídia Gàzquez (Sant Pere de Ribes, 1978) és llicenciada en Ciències de la Comunicació, escriptora, professora i periodista. En el camp del periodisme condueix els pòdcasts literaris LiteraCura’t (premi LletrA 2024) i geMMinades, amb Raquel Casas (premi al millor projecte multimèdia en els premis de la comunicació local de la Diputació de Barcelona, 2025).
Com a escriptora ha publicat el poemari L’animal perfecte (Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia -Premis Literaris Vila de Santanyí 2023). Amb El vent farà dissabte (Editorial Fonoll, 2025), un poemari que celebra la feminitat i explora els orígens de la Màtria a través de la figura de Lilith, va obtenir el 27è Premi de Poesia Alella a Maria Oleart.
El títol del poemari es correspon amb un vers de la poeta Maria Mercè Marçal: «De matinet, el vent farà dissabte». És una de les teves poetes de capçalera?
I tant. Crec que Maria Mercè Marçal és mare literària de tota una generació de poetes. Alguns dels seus poemes ens ressonen dins i són com mantres o cançons que ens acompanyen: poemes de revolta, d’amor o que ens donen pistes de quin ha de ser el nostre espai i la nostra posició al món, especialment pel que fa a l’amor i la llibertat. I, en aquest sentit, El vent farà dissabte és un poemari que parla d’amor i llibertat com a dos grans temes. El vers de la Marçal era el títol perfecte i crec que va ser un encert triar-lo.
Al llarg del poemari fas referència a Lilith, la primera dona. Què és el que t’aporta aquest mite?
Lilith és la veu poètica, el personatge central del poemari que em serveix per a parlar dels temes que se’n desprenen com la llibertat, l’amor, la maternitat, la recuperació dels orígens de la Màtria, la rebel·lió, l’abús, l’esclavatge de la dona, la destrucció dels dogmes imposats durant segles…
És un mite que trobem en diferents cultures.
Lilith va ser la primera dona segons la mitologia jueva. També apareix a la mitologia grega i mesopotàmica. És un personatge que ha estat recuperat també per les feministes precisament per ser la primera dona i per ser una rebel. Ella no va voler sotmetre’s a la voluntat de l’home i va decidir viure als marges de l’Edèn. No en va ser expulsada, va ser ella qui va decidir marxar i viure fora de l’establert. Per tot això també és recordada com una figura proscrita i lligada a l’ocult, al misteri i al mal. Sovint se l’associa amb la figura de la bruixa i del vampir. Hem de recordar que Lilith va ser creada del fang igual que Adam i no de la seva costella, com Eva.
Veig que com a personatge té moltes connotacions.
En altres mitologies també és representada com la reina de la nit i l’etimologia del seu nom en els seus diferents orígens significa vent, alè, esperit, nit, aire… El seu nom i tot el que representa el personatge tenia una simbologia i una història potentíssimes per crear un poemari amb ella com a figura central. Era un terreny fèrtil per a la creativitat i la poesia.
L’obra està construïda en base a tres apartats. El primer es titula «Diàstole», procés que es produeix quan la sang entra a la cavitat, i en aquests poemes ens presentes el personatge de Lilith («Lilith soc jo», «Lilith va ser també una incendiària»…), i sovint la contraposes a la figura bíblica d’Eva.
Sí, hi ha aquestes tres parts que aborden el personatge i la seva influència des de diferents llocs i jugant amb l’al·legoria del batec del cor: diàstole, sístole i palpitacions. Paral·lelament, també associo les tres parts amb un cor de veus: primeres veus, veus blanques i A capella.
Cert. També apareixen aquests subtítols.
Volia jugar amb l’homonímia de la paraula cor: des del punt de vista de l’òrgan amb el qual sentim i estimem, i el cor com a cor de veus i les variacions i músiques que poden crear aquestes veus. En aquest sentit, volia reunir moltes veus femenines per crear una harmonia que ens fes sentir i bategar.
I per això n’has citat moltes, de veus.
Sí, he citat moltes veus de dones (28, en concret, per referir també el cicle lunar i de la sang, elements femenins) i he fet que es creï un cor de veus poètic amb el qual totes poguéssim sentir la nostra veu pròpia i on poguéssim sentir bategar el nostre cor.
Sempre amb Lilith com a referència.
En cadascuna de les parts, la petjada de Lilith hi és: a la primera, una sèrie d’epítets la presenten (indòmita, reptiliana, font, infidel…), a la segona, es tracten temes socials que ens poden interpel·lar a totes, i a la darrera, és Lilith qui parla en primera persona en una sèrie de 10 proses poètiques on ella pren la forma dels diferents vents.
Sí, a aquestes qüestions hi tornarem després.
Pel que fa a la contraposició amb la figura d’Eva, és una forma de diferenciar la gènesi d’ambdues, però Lilith acaba convidant Eva a entrar a les seves legions del vent. Em va semblar interessant escoltar què diria en primera persona un personatge com Lilith després de tot el que s’ha dit d’ella, del que s’ha creat en contraposició a ella i que tornés a capgirar-ho tot.
Tu mateixa has comentat que la segona part es titula «Sístole», procés que es produeix quan el múscul es contrau. Igual que en la primera part, i en tot el poemari, tenim una polifonia de veus que continuen mostrant-nos aquesta exploració del poemari sobre el concepte de feminitat.
Sí, com et deia, a Sístole, la segona part, que també duu el nom de «Veus blanques» exposa alguns dels horrors socials que pateix la dona: l’esclavatge, l’abús sexual (especialment en la infantesa), la manca de llibertat, etc. Aquestes idees es reflecteixen especialment i de manera molt crua de vegades en poemes com «Tardor», «Presa», «Cos», «Teranyina»…
És un apartat punyent.
El concepte de feminitat aquí és tot sovint un crit des de la veu, però també des de la carn: «Les teves arrels arrencades / com entranyes / sagnant fetus i silencis». També hi ha el poema que porta la cita de Maria Mercè Marçal i que dona títol al poemari: «Adversativa». Planteja qüestions cabdals i doloroses que mostren què pot significar i significa sovint ser una dona. Per això, penso que és una lectura que ens hauria d’interpel·lar a tots, no només a les dones. Som la meitat de la humanitat que ha estat silenciada durant segles i que encara ho està a bona part del planeta.
Referent a aquesta polifonia de vint-i-vuit veus, m’interessa la simbologia que has esmentat abans: el cicle lunar i de la sang, que són elements femenins
Sí, jugo amb aquest nombre com a símbol del cicle menstrual i del cicle de la lluna. La lluna ha estat també un símbol femení durant segles. És curiós perquè vaig treballar moltíssim la selecció de les cites. N’hi havia moltes més, però després d’una feina de depuració i reescriptura profunda, en varen quedar vint-i-vuit i la simbologia de la nit, de la sang, dels cicles, de la lluna, etc. va adquirir tot el sentit i lligaven a la perfecció amb el personatge de Lilith: la dona-dimoni, la bruixa, la reina de la nit, la primera mare arrabassada que tornava a explicar la seva història real i a recuperar les seves filles.
I encara amb els títols de la primera i segona part del poemari, tant diàstole com sístole són llicències poètiques que juguen amb la llargada o brevetat de les síl·labes.
Exactament, molt ben vist. Tot té una raó de ser i els títols i els versos i la seva llargada tenen a veure amb aquest moviment del cor: diàstole, sístole i palpitacions, per a cadascuna de les parts del poemari. Molts dels lectors han destacat que és un llibre molt rítmic i musical, que els poemes tenen una musicalitat i conviden a ser cantats, recitats i musicats.
A més de la simbologia com a recurs, voldria destacar altres aspectes tècnics, com seria l’ús d’imatges suggeridores, de metàfores impactants, d’un lèxic acurat i ric, de referències poètiques i bíbliques… Com treballes tot aquest preciosisme formal?
M’agrada molt que ho vegis així i t’agraeixo de veres que ho destaquis. Soc molt obsessiva amb l’ús del llenguatge i els recursos. Per a mi la poesia ha de ser una festa sensorial i soc primmirada amb el lèxic. I la forma ha d’estar al servei del contingut i dels temes que tracto. També em documento molt quan exploro un tema. Formalment, aquest poemari convidava a beure del llenguatge simbòlic i el to bíblics. Em van educar en el catolicisme i he llegit la Bíblia, he anat a missa, vaig anar a catequesis, he escoltat heavy metal (hi ha infinites referències a la mitologia judeocristiana en aquest gènere musical)…
Per tant, el llenguatge bíblic és un recurs essencial en el poemari?
El llenguatge bíblic és al·legòric, poètic, farcit de poesia: analogies, metàfores, paràboles, imatges aterridores, crueltat, bellesa, bondat i salvatgia… I sí, hi és i he gaudit molt jugant-hi. Crec que li ha donat una força especial al poemari. Hi ha tanta literatura a la Bíblia, que no ens l’acabaríem mai. I aleshores, hi ha les altres bíblies personals que són els llibres de poemes de poetes dels Països Catalans i de la resta del món que m’han acompanyat durant anys. He volgut que hi fossin perquè eren part del cor de Lilith.
Per exemple?
Hi són Maria Mercè Marçal, Antònia Vicens, Chantal Maillard, Gioconda Belli, Hilda Hilst, Raquel Casas, Blanca Llum, etc. així fins a vint-i-vuit poetes meravelloses.
Tornem a l’estructura del poemari per parlar de la tercera part, «Palpitacions». És a dir, la percepció dels batecs. I en aquest apartat, tu mateixa ho has apuntat més amunt, passes dels poemes de les dues primeres seccions, a la prosa poètica. Per què, aquest canvi de registre?
Sí, m’agrada molt escriure en prosa poètica perquè escric en vers lliure i no m’agrada lligar-me a un tipus d’estrofa massa rígid amb un metre i una rima massa marcades. Escric per ser lliure, el dia a dia ja m’imposa massa normes i quan escric, poso les meves pròpies. Això no vol dir que no hi hagi uns patrons o unes normes en cada projecte, però les decideixo jo segons el tema. La forma està al seu servei.
Aleshores, l’ús d’aquesta prosa poètica…
Aleshores, en aquesta tercera part, volia que fos Lilith que parlés amb veu de vent, que cantés com el vent, que fos lliure com el vent… i el torrent de la prosa poètica em permetia que ella es pogués expressar amb llibertat i adquirir aquesta forma de xaloc, tramuntana, mestral o llebeig. La forma del vent aquí i de la veu de Lilith com a vent s’expressa en prosa poètica, com un torrent de paraules, com a ràfega o brisa.
A més, en aquesta tercera part qui ens parla és, precisament, Lilith, tot i que jo diria que ho fa des de l’essència coral de la feminitat i el fet de ser dona.
Exacte! Aquesta era la idea! Que ella parlés, però que d’alguna manera pogués parlar una mica com una espècie de veu femenina universal, aquí és on es produiria l’harmonia final, en què una Lilith cantant A capella podria ser la veu de totes i el vent fos el veu de totes. Ho has dit molt bé: l’essència coral de la feminitat.
Tot i que El vent farà dissabte explora el concepte de feminitat, hi trobem molts altres temes que sovint són presentats en base a dicotomies: el bé/el mal, l’acceptació/el rebuig, la veritat/la mentida… Però per damunt de tot jo remarcaria la cerca de la pròpia identitat.
Hi estic molt d’acord i m’encanta que en facis aquesta lectura. Al final una troba la seva pròpia identitat indefectiblement en relació als altres. ¿Quina necessitat tindria Lilith de tornar a explicar-se si no és perquè se cerca a si mateixa en relació al món? Quan mirem de descriure’ns i de ser és sempre en un lloc, en un context, amb unes circumstàncies, influències, lectures, persones, analitzant el nostre passat, mirant el nostre present i projectant el nostre futur.
Cert.
Lilith podria ser una consciència col·lectiva, una essència coral, però té poc sentit si no ens hi identifiquem des del nostre jo. Podria intentar respondre a les preguntes sobre qui soc jo, qui soc jo amb relació al món que m’envolta, com m’hi relaciono o hauria de relacionar-m´hi. També si hi ha una consciència col·lectiva o si puc ser jo sense la resta… M’agrada que els llibres ens facin fer-nos més preguntes.
