Viure deliberadament

XIMO PALAU

Walden (Errata Naturae en castellà amb traducció de Marcos Nava i il·lustracions de Clément Thoby i Símbol Editors en català amb traducció d’Anna Turró) és un llibre que pot canviar una vida. No perquè oferisca fórmules màgiques, sinó perquè t’obliga a mirar-te de cara, a qüestionar les bases sobre les quals vius i a imaginar una altra manera d’estar al món. No és només un assaig acadèmic, no és només un diari íntim, no és només un relat d’aventures. És tot això alhora, i més: una provocació existencial.

Escrita des de l’experiència real de viure dos anys, dos mesos i dos dies en una cabana a la vora de l’estany Walden, a Massachusetts, l’obra de Thoreau planteja una crítica radical a la vida moderna i proposa una alternativa senzilla, lliure i profundament arrelada a la natura. Thoreau va anar als boscos perquè volia viure deliberadament, és a dir, volia viure amb intenció, amb sentit, amb presència. No volia arribar al final dels seus dies i descobrir que no havia viscut. Aquest és el nucli de Walden: un rebuig a la vida automàtica, rutinària, controlada pel rellotge i per les expectatives socials.

L’autor sospita que la major part de la gent viu com esclaus voluntaris, atrapats en una carrera absurda per acumular diners, objectes, estatus i seguretat, però buits d’experiència real. Una de les aportacions més poderoses de Walden és la seua concepció del temps. Thoreau denuncia la tirania de la pressa i del progrés com a ídols moderns. Mentre la societat nord-americana del segle XIX celebrava l’arribada del ferrocarril i la mecanització com a símbols de desenvolupament, ell s’aturava a observar com una granota salta, com canvia la llum sobre la superfície de l’aigua o com floreix un nenúfar.

La seua proposta és clara: cal desaccelerar. La velocitat, diu Thoreau, no ens fa més savis ni més feliços; sovint ens allunya del que és essencial. El vertader progrés no és anar més ràpid, sinó anar més a fons. Thoreau entén el temps no com una successió de minuts que cal omplir, sinó com un espai de vida que cal escoltar. El seu dia no es divideix per hores laborals, sinó per ritmes naturals: la sortida del sol, el cant dels ocells, el moviment dels núvols. Aquesta relació lenta i atenta amb el món trenca amb la temporalitat moderna, industrial i productivista.

A Walden, el temps no és una mercaderia, sinó una oportunitat de ser. I això, en el fons, és el que desmunta tot l’edifici social: si el temps no serveix per produir, sinó per viure, llavors tota la lògica de la feina, del consum i del progrés queda en entredit. Però Thoreau no cau en l’ingenuïtat. Sap que no tothom pot anar-se’n a viure al bosc, ni pretén que tothom ho faja. Walden no és un manual de supervivència, sinó una invitació a revisar la pròpia vida. El bosc és un símbol. El silenci, un mètode. La solitud, una escola.

El que proposa no és aïllar-se del món, sinó connectar amb una manera d’estar més veritable. I això es pot fer en qualsevol lloc, si es viu amb atenció, simplicitat i coratge. Quan Thoreau se n’anà dels boscos, ho va fer amb plena consciència. No fugia d’una societat que detestava, sinó que havia anat a buscar una veritat que no trobava en cap altre lloc. I un cop trobada —una veritat feta de quietud, de simplicitat, de relació profunda amb la natura i amb un mateix—, va saber que podia tornar.

Va abandonar els boscos pel mateix motiu pel qual hi havia anat: perquè havia viscut allò que havia de viure. Aquesta és, potser, la lliçó més important del llibre: viure intensament no vol dir viure sempre igual, sinó saber quan entrar i quan anar-se’n, quan escoltar i quan parlar, quan aturar-se i quan avançar. Walden et convida a fer una pausa. A mirar-te. A viure amb calma. A escoltar el món sense intermediaris. A simplificar, no per empobrir-te, sinó per enriquir-te de veritat. És una obra que, llegida amb el cor obert, et transforma. Perquè no parla només d’un home als boscos. Parla de tu. I de com podries viure si t’atrevires a ser lliure.