Georges Duroy, el protagonista de Bel Ami, és, al principi de la novel·la de Guy de Maupassant, un home sense gaires recursos ni horitzons. Ha estat uns anys a l’exèrcit francès, a Algèria, però ara treballa a canvi d’un sou minso que no li arriba ni per pagar-se les despeses bàsiques. La seva sort canvia quan es troba un antic company de l’exèrcit, Charles Forestier, ara dedicat al món del periodisme i una de les firmes més importants del diari La vie française.
Aquest l’anima perquè formi part del seu equip de redactors, una oportunitat per a Duroy de guanyar un sou molt més alt i d’apropar-se als cercles de poder parisencs. El protagonista no perd l’oportunitat de canviar de vida. És un jove ambiciós i sense escrúpols i aviat entendrà que pot escalar socialment si aprofita les seves arts de seductor per entabanar les dones benestants que l’envolten, encara que estiguin casades.
Bel Ami és el retrat d’aquest ascens. Ens trobem el personatge entre les faldilles de diverses senyores, sempre pensant en com això beneficiarà la seva posició social i els seus beneficis econòmics. Duroy no té cap línia vermella, cap de les seves relacions, ni amistats ni amants, semblen ser realment sinceres, almenys per la seva banda. En canvi, ningú s’adona de quines són les seves intencions i van obrint-li les portes de les seves cases i de les seves vides.
Guy de Maupassant.
La novel·la de Maupassant retrata, com altres obres d’influència naturalista, una societat on no hi ha un pam de net, on les aparences i la realitat íntima dels personatges van per camins diferents. No és només per un tema de relacions extramatrimonials, la novel·la també mostra la corrupció moral dels polítics i dels periodistes. És un llibre escrit amb molt d’humor, però he tingut la sensació que a vegades la història es repetia massa i no avançava.
També m’ha faltat una mica més de profunditat psicològica en els personatges, però entenc que llavors la novel·la seria tota una altra cosa. Que un personatge com Clotilde de Marelle, dona benestant, casada i amb una filla, s’entregui amb tanta lleugeresa als braços de Duroy i expressi els seus maldecaps tan superficialment, no em sembla una mala cosa, sinó més aviat una bona manera de caricaturitzar una classe social poderosa però una mica buida -o infantil- en certs aspectes.
De fet, aquest infantilisme, fervor adolescent incontrolable o necessitat de nous estímuls per tapar certs buits existencials és el que permet a un home com Duroy -que no és cap geni- aconseguir fàcilment els seus objectius. Així, he gaudit de la lectura, perquè ofereix un magnífic retrat -o caricatura- del París de finals del segle XIX i perquè és farcida de personatges entranyables. Fins i tot el protagonista, tot i ser un home sense miraments, aixeca les simpaties del lector.
Hi ha diverses edicions de la novel·la. De les espanyoles em quedo amb la d’Alba Editorial amb una bona traducció de María Teresa Gallego Urrutia, tot i que penso que algunes expressions ja no s’utilitzen gaire i valdria la pena actualitzar-les (com «caer de hinojos» o «aquí y acullá»). També és interessant la traducció d’Esther Benítez a Alianza. Trotalibros ha publicat una recent i necessària nova traducció al català, a càrrec de Mia Tarradas, excel·lent.
