El petit sospitós

MARIO GUERRERO

El desconocido de correos (Anagrama, amb traducció al castellà de Jaime Zulaika) és un true crime de Florence Aubenas (Brussel·les, 1961), periodista i corresponsal de guerra presa com a ostatge a l’Iraq el 2005 durant mesos. A través de quatre blocs, l’obra narra l’assassinat de Catherine Burgod, Kathy per a les seves amigues, el 19 de desembre de 2008 a l’oficina de correus de Montréal-le-Cluse, municipi francès muntanyenc molt a prop de Suïssa.

Es va investigar el marit de Burgod, amb qui estava en tràmits de divorci, però el sospitós principal va ser Gérald Thomassin, un jove marginal que havia estat actor. Paradoxalment, la seva aparició més cèlebre va ser a la pel·lícula El petit criminal, per la qual va rebre un premi Cesar. Encara que no hi havia proves fermes, les sospites van recaure sobre ell fins que va aparèixer un altre sospitós.

La infància de Thomassin no va ser fàcil. De fet, ho van fitxar per a la seva primera pel·lícula per la seva condició de nen marginal. El seu èxit va ser efímer, ja que després va participar en altres pel·lícules, però va acabar en un món de vicis, alcohol i drogues. Ja d’adult es va assentar en un soterrani davant de l’oficina de correus on es produiria l’assassinat.

Aquell dia, Burgod va arribar a aquella oficina, on treballava, cap a les 8.24h. La seva filla, que l’acompanyava, va anar cap a l’autobús escolar a les 8.40h. A les 9.05h, quan va arribar el primer client, Burgod ja havia estat assassinada amb vint-i-vuit punyalades a la sala de descans de l’oficina. Estava embarassada i havia tingut algun intent de suïcidi. Thomassin, que també havia tingut dos intents de suïcidi, va quedar en llibertat per manca de proves. Així i tot, el marit i el pare de Burgod s’hi van dedicar fins a l’aparició d’aquest altre sospitós.

Aubenas s’excedeix i s’entreté massa en temes superflus, com quan intenta situar el lector en l’ambient i el paisatge de la regió (algunes de les descripcions de paisatges i de l’entorn rural podrien sobrar). Potser amb unes pàgines menys, aquest llibre seria excel·lent. Així i tot, també trobo certes incoherències o punts amb què discrepo. Em crida l’atenció que l’autora afirmi que va passar tardes senceres amb Thomassin, tots dos asseguts en bancs de parcs públics veient pel·lícules a l’ordinador, cosa que m’ha resultat insòlita.

En un altre moment, l’autora diu que la regla número dos dels interrogatoris policials és que «tothom menteix», i em sembla que generalitza de manera gratuïta. Finalment, un dels punts que justifiquen aquí la possibilitat que Thomassin fos el culpable és «un vincle especial amb la mort, j que sent una provada inclinació morbosa, que ell reconeix de bon grau, pels cementiris». Em sorprèn, fins i tot diria que m’escandalitza, que es consideri una afició pels cementiris com una possible inclinació a cometre un crim.

Pel que fa al que és positiu, considero que Aubenas aconsegueix que el lector empatitzi amb els personatges i mostri alhora simpatia i antipatia cap a Thomassin. Tot i que toca certs tecnicismes, aquests són necessaris i inevitables i no es fa incomprensible ni feixuc per al lector. A parer meu, narra força bé la caiguda en desgràcia de Thomassin i aconsegueix que el lector cregui saber-ho tot i, tanmateix, apareguin sempre dades noves, escenes dramàtiques de la seva infància o de la seva joventut, mancances i absències importants.

Un dels detalls més commovedors és la relació de Thomassin amb la seva veïna, a casa de la qual es refugia davant l’absència de la seva mare i el menyspreu que sent el seu pare. Tant és així que a casa de la veïna va ser on va guardar l’estatueta del Cesar quan el va guanyar. Fins que un dia va tornar per emportar-se’l, vendre’l, desaparèixer i no tornar ni tan sols al seu darrer lloc segur.