Carta a John Fante del seu fill Dan

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Potser el nom de Dan Fante no soni massa atès que aquesta és la primera de les seves novel·les que es tradueix al castellà, però aquest tipus que viatja amb barret de vaquer i aspecte de Truman Capote és el fill de John Fante, un dels autors més destacats (i oblidats en vida) de les lletres nord-americanes. Amb Chump Change (Sajalín) Dan Fante ret homenatge a un pare que va creure sacrificar el seu talent al servei de fluixos guions per a Hollywood i que va morir pensant que la seva obra narrativa no acabaria d’obtenir el reconeixement que mereixia. El gran John Fante, un tipus solitari, potser massa egoista, molt irritable i angoixat per la seva pròpia vida, apareix en aquesta novel·la com unes despulles en un llit d’un hospital, ja sense cames, consumit per la diabetis, i agonitzant a l’espera que Bruno Dante (transsumpte del propi Dan Fante), li doni l’últim adéu.

Però Bruno Dante, amb tendències suïcides i inquietants inclinacions sexuals, no pot oblidar la mala relació amb el seu pare ni controlar la seva pròpia addicció a l’alcohol ni els seus impulsos agressius. Mentre la vida se li escapa a Jonathan Dante (John Fante), el fill encara tindrà l’oportunitat de, malgrat tot, dir-li el que, en el fons, sent per ell. I tot el que no va arribar a dir-li està en aquest Chump Change, una dura declaració d’intencions que a poc a poc va deixant marge a un altre tipus de necessitats personals.

Aquesta podria presentar-se com una mena de carta al pare amb l’estil salvatge i descarnat de Bukowski (paradoxalment, deutor de l’obra de John Fante), encara que sense arribar a concretar-se en una simple acusació. La novel·la condensa l’amargor, la decepció, el fracàs, la il·lusió, l’esperança i, sobretot, la possibilitat, sempre latent, de poder canviar les coses en qualsevol moment mentre el rellotge avança de pressa. Chump Change és una novel·la brillant d’un escriptor que imposa caràcter i que, esperem, serveixi per fer justícia a la memòria de John Fante i a l’obra del seu fill Dan. Cada un d’ells hauria de sentir-se orgullós de l’altre.