Malgrat l’aspecte de tipus dur que mostra Dan Fante, en realitat és tan accessible que fins i tot sembla que vulgui treure-li mèrits al que ha escrit. Chump Change (Sajalín Editores) és un retrat imprescindible sobre la figura de John Fante, el seu pare i escriptor també, autor de La germandat del raïm o A l’oest de Roma, però sobretot és una profunda reflexió d’un fill que vol recordar el seu pare que, tot i haver viscut el seu egoisme i autocomplaença, mai va deixar d’estimar-lo. Dan Fante escriu així, de forma brillant, un homenatge a John, qui no va aconseguir en vida el reconeixement que cercava.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Alcohol, sexe amb prostitutes, baralles, atacs d’ira, robatoris… De veritat el que explica és autobiogràfic?
En gran mesura sí que ho és, jo tenia molts problemes amb l’alcohol i era agressiu. Però he agafat deu anys de la meva vida i els he condensat en dues setmanes, que és el que surt a la novel·la. Els personatges van existir. Per exemple, vaig conèixer la prostituta quan ella tenia catorze anys i llavors ja exercia com a tal. El gos que apareix i que acompanya al protagonista durant bona part de la novel·la també és real. Era el gos del meu pare al que ell estimava moltíssim i en el llibre l’he posat també per establir un contrapunt entre la relació que tenia ell amb l’animal, jo amb el gos i després jo amb el meu pare.
Realment la seva relació amb el seu pare, John Fante, era tan distant com mostra en la novel·la?
Sí, però la novel·la és un homenatge a ell. Jo l’estimava i ell ho sabia, només que ell era una persona massa austera.
Però fa un dur retrat d’ell i, de fet, el seu pare també retratava el seu progenitor en els seus llibres. ¿No li fa pensar alguna cosa sobre les figures paternes en la seva família?
El meu pare idealitzava el seu pare i ho feia més romàntic del que era, quan el meu avi en realitat era un tipus massa difícil, era un merda! Ells eren típicament italians, també típicament llatins, molt egoistes, vivien per les seves pròpies satisfaccions i feien el que volien sense considerar altres persones. Anaven molt de patriarques que pensaven massa en si mateixos.
I no tem que el seu fill segueixi la tradició i algun dia escrigui sobre vostè?
No, la meva relació són el meu fill és molt diferent de la que tenia jo amb el meu pare. El meu fill gaudeix amb mi perquè també és una generació diferent i una època diferent. La meva dona, per exemple, és molt propera al meu fill, igual que jo. Ella és una mare meravellosa i ens ho vam passar d’allò més bé junts. Si algun dia el meu fill escriu, no tinc res a témer.
Sent que, un cop ha escrit la novel·la, coneix millor el seu pare?
Escriure m’ha fet sentir més proper a ell. Abans de ficar-me en el llibre, tenia molts conflictes amb ell i després acabar-lo, vaig sentir que vam fer les paus. Ha estat una experiència terapèutica, una mena de catarsi que m’ha ajudat a sentir compassió per ell.
Sent que li va quedar alguna cosa per dir-li?
Ell sap que l’estimo. Quan escrivia, el meu pare estava darrere meu indicant-me com havia d’escriure, fes això, no facis allò altre! Per tant, ell ha estat molt present en el procés d’escriptura i, d’alguna manera, sap el que sento. De fet, vaig començar a escriure Chump Change amb la seva màquina d’escriure i amb el seu paper groguenc.
Sembla que el seu pare el va instruir molt perquè fos vostè escriptor. És veritat que fins i tot li va dir que millor llegís les seves novel·les abans que les de Hemingway?
Absolutament! Després a mi em va passar una cosa que he plasmat en la novel·la: en una llibreria de segona mà em vaig trobar un llibre del meu pare al costat dels de Hemingway i Scott Fitzgerald i li vaig dir al llibreter que no podia llegir aquests dos i no conèixer l’obra de John Fante encara que ell es va mostrar molt reticent a creure’m.
John Fante se sentia desaprofitat pel seu treball com a guionista de cinema i lamentava el poc reconeixement que rebien les seves novel·les. Què creu que pensaria ara si sabés que és un novel·lista molt respectat dins i fora del seu país?
Se sentiria molt complagut. Quan ell era viu no era famós, tot i que sabia que era bon escriptor. No va tenir sort amb el que publicava i ara estaria molt content de saber el reconeixement que té. I jo també estic molt agraït per això.
Vostè escriu sobre el que va viure. Recomana a qualsevol que vulgui ser escriptor començar escrivint sobre un mateix?
Sí, tot i que és molt difícil per a molta gent escriure sobre la seva vida. És un desafiament ser honest amb el que un sent, especialment per als que comencen. És una forma de conèixer-se un mateix i d’entendre determinades circumstàncies viscudes. A més t’humanitza, et fa ser més compassiu amb els altres. És com una mena d’exorcisme.
En les seves altres novel·les recupera la figura del seu pare?
No com a Chump Change. Jo vaig escriure aquest llibre perquè vaig veure que el meu pare es feia famós a Amèrica quan ja havia mort i que hi havia lectors interessats en les seves novel·les. Vaig tenir la necessitat llavors d’expressar-li el que sentia. Chump Change és una carta d’amor per dir-li com l’estimava.
I no li ha quedat res pendent?
No, ara ja estic molt més tranquil.
