Una novel·la bestial d’Émile Zola

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La bèstia humana és una de les novel·les més populars d’Émile Zola, un autor que no ha estat excessivament traduït al català i, de fet, aquesta és la primera vegada que es publica aquest llibre en la nostra llengua. L’excel·lència d’una traducció es percep de forma gairebé intuïtiva i aquí ens trobem amb una versió (de Josep M. Muñoz) que té moltes virtuts. El llibre forma part de la sèrie dels Rougon-Macquart. Zola segueix aquesta família al llarg de diferents generacions. Jacques Lantier, fill de Gervaise Macquart (personatge principal de L’assommoir), és el protagonista, tot i que les novel·les de Zola són força corals. El naturalisme, del qual l’autor francès va ser el principal representant, insistia molt en el tema de l’herència biològica, que marcaria la gran majoria dels seus personatges. Altres autors del segle XIX i principis dels XX han mostrat els problemes de la societat de l’època, injusta i miserable en molts aspectes, però Zola és qui ens la retrata amb més cruesa i menys esperança, cosa que fa que els seus llibres desvetllin un fort desassossec.

Per més que en ocasions sembli que les vides dels personatges principals es poden redreçar, sempre acaben per topar amb una societat impermeable, dura i que no té pietat amb els més desafavorits. Aquest llibre va ser rebut amb reticències, fins i tot entre els seguidors de l’escriptor, pel fet que el nombre de fets violents és molt alt: violacions, suïcidis, assassinats, morts violentes. Resulta, a més a més, una crònica detallada del món ferroviari, que aleshores representava la modernitat però també, des del punt de vista de Zola, quelcom monstruós. La màquina de tren és gairebé un personatge més, i per a Lantier, el protagonista, esdevé una mena d’amant que no li provoca el neguit homicida que li inspiren les dones. Les desgràcies individuals s’enllacen amb les col·lectives i, en aquest sentit, el final és terrible.

El llibre ha estat considerat en el present com una mena de novel·la negra, però tot i que hi hagi pel mig la resolució d’un crim, no és pas una novel·la de gènere. Avui, a més a més, té el valor afegit d’haver esdevingut una crònica fosca i desesperançada de la societat francesa de l’època, de les acaballes del Segon Imperi a l’inici de la guerra francoprussiana, un precedent dels enfrontaments bèl·lics europeus del segle XX.

La bèstia humana s’ha portat al cinema, amb arranjaments diversos pel que fa a la trama i actualitzant-ne el context, en diferents ocasions. Això ha fet que sigui un dels llibres més populars de Zola. Les versions més reeixides  han estat la francesa de 1938, dirigida per Jean Renoir, que es va guardar per a ell mateix el paper de Cabouche, amb Jean Gabin i Simone Simon en els papers principals, i la de Fritz Lang, de 1954, titulada Human Desire, amb Gloria Grahame i Glenn Ford. Tant una com l’altra són versions lliures del llibre, molt bones pel·lícules ambdues, però diferents de la novel·la en molts aspectes.

Émile Zola va ser un home crític i compromès amb la seva època, és prou sabut el paper que va tenir en l’afer Dreyfuss. La seva producció literària és molt extensa i a la xarxa es poden trobar detalls sobre els diferents personatges de la família Rougon-Macquart. Zola s’inspirava en persones i fets reals, i inquieta comprovar la situació de la dona i, encara més, de la dona de classe baixa, en aquells anys i en aquella societat. Avui tot i que el pes de l’herència, de la genètica, sigui considerat important, no arriba al determinisme fatalista que arrossegava els seus personatges. També la nostra societat europea és molt diferent, en general, de la de l’època.

Per copsar a fons les moltes lectures que ens proposa aquesta nova edició de la novel·la, i amb les facilitats que proporciona la xarxa en l’actualitat, paga la pena una mica d’immersió en aquells anys i en la vida, complexa i compromesa, de l’autor.