Jordi Roig: «M’agradaria que el lector s’adonés que l’he enganyat una mica»

Sílvia Romero

Jordi Roig Pi (La Palma, 1957) és poeta. Ha treballat al Departament de Comunicació de l’Ajuntament de la Palma (Baix Llobregat), i en l’actualitat està jubilat. En l’àmbit de la poesia ha publicat diversos poemaris: Contraban de silenci, Sota el perímetre del vent, Després del tacte (Premi Manel Garcia Grau 2009), A punt (amb Núria Pujolàs i Lali Ribera), Escopir al fang (Redempció), i d’altres. També ha fet incursions en el camp de la novel·lística (La noia d’aire blau i Un segon després de Praga), del teatre (Buits), i dels contes infantils (Els secrets de la Palma). Amb l’obra 414. Quatre-centes catorze (Stonberg Editorial, 2023) ens planteja un repte quant a l’escriptura i, alhora, un joc de lectura, perquè el recull compta amb tot un seguit de relats breus, microtextos i aforismes, confegits, cadascun d’ells, amb un nombre determinat de paraules.

El títol del llibre ja ens augura una obra ben peculiar, amb aquest 414 que després es repeteix en lletres i que en números té el segon quatre a l’inrevés. Per què, aquest joc ja d’entrada?

A l’hora d’escriure sempre m’agrada posar-me reptes i aquest joc que em vaig auto imposar n’és un. Els números capicues em fascinen, quan era petit recordo que els col·leccionava i d’aquí ve el títol. A partir d’aquí vaig començar a confegir relats i microtextos amb un nombre de paraules exactes, ni una més ni una menys. En dissenyar la coberta del llibre em va agradar posar el segon quatre a l’inrevés per donar-li l’efecte mirall.

M’agradaria entrar a l’obra tot parlant de les diferents parts en què s’estructura. A la primera trobem 41 relats breus, però amb una brevetat ben concisa: cadascun té, exactament, 414 paraules.

Tot ve del mateix joc. I el joc és amb els números. 414, 41, 14… El desafiament era poder explicar una història breu amb una llargada acotada. Tot i que el més complicat era que els relats tinguessin aquest número exacte de paraules. A vegades angoixa, però jo m’ho passo la mar de bé i quan veus que quadra et sents satisfet.

I és per estar-ho. Quant als relats d’aquesta primera part són ben diversos temàticament. Parlen de l’amor i el desamor, de les relacions interpersonals, de la mort, del suïcidi, de la solitud, de la comunicació… Com vas anar confegint aquest recull de 41 relats?

La idea inicial era que fos un llibre de temàtica variada i fàcil de llegir, per això toco diversos temes, tant personals, com universals, tristos o alegres, per fer pensar, plorar o riure. No em vaig marcar cap mena de guió, els relats van anar sortint sense ordre ni concert.

Si passem a la segona part, aquí trobem 141 microtextos. És a dir, que es tracta de narracions encara més breus perquè cadascuna d’elles només té 41 paraules. És en la brevetat, on et sents més còmode a l’hora d’escriure?

Jo vinc del món de la poesia i la brevetat és una de les grans virtuts dels poemes. M’agrada deixar espais en blanc o escampar idees sense resoldre o fer servir metàfores de tots els colors. La majoria d’aquests microtextos podrien ser poemes en prosa.

Aquest aspecte de la poesia m’agradarà tractar-lo més endavant. Ara, continuant amb aquests 141 microtextos, cal dir que se’ns presenten ordenats alfabèticament pel seu títol, i a banda de trobar de nou un ampli ventall de temàtiques, també crida l’atenció els jocs de paraules que ens ofereix.

Sí, a més del relat que conté cada text hi he volgut afegir jocs de paraules en què el lector haurà d’endevinar la solució. Alguns sé que són complicats, per això al final del llibre hi ha una taula amb el desllorigador. M’agrada que qui em llegeix estigui ben atent al que escric i al que deixo d’escriure.

Si passem a les narracions de la tercera part, aquestes són aforismes i mini aforismes. Cada aforisme conté catorze paraules i cada mini aforisme només set paraules. Abans ha parlat de repte però… l’altre gran ingredient és el joc.

Sempre acaba sent un repte barrejat amb el joc. El més difícil d’aquests aforismes és la brevetat. Mostrar una idea amb poquíssims recursos. I sobretot amb el doble sentit d’algunes paraules per confondre i fer rumiar el lector.

Per acabar amb els diferents apartats de l’obra, el quart es titula «Confidències». En el pròleg, el poeta Carles Duarte l’anomena descodificador del contingut del llibre.

Exacte. Aquesta és la part del desllorigador que deia abans. El que m’agradaria és que el lector, quan arribi a aquesta part, s’adonés que l’he enganyat una mica, que li he proposat un joc que segurament no ha vist i aquí trobarà la solució. Aleshores jo voldria que el lector tornés enrere per a rellegir el microtext i dir: ostres, no m’he adonat de tal o qual joc.

El que llegim a 414 és narrativa, però tal com hem comentat, vostè prové del món de la poesia, i per aquest motiu les narracions apareixen amarades d’un to clarament poètic.

Bàsicament soc poeta. He publicat nou llibres de poesia i només tres de narrativa. Per això els meus llibre en prosa porten molta poesia incrustada d’una manera volguda, en altres ocasions però, em surt sense buscar-ho.

Entenc. I la concisió i brevetat seria una de les característiques d’aquesta essència poètica. Però a més, aquesta concisió i brevetat, col·loquen l’obra en un espai ben actual pel ritme desenfrenat que duem tots, habitualment, i que ens aboca a consumir una cultura d’immediatesa. Era aquesta la teva intenció?

La primera intenció no era aquesta. Era que fos un llibre breu i concís, dir coses amb intenció i per ugar, però sí que és veritat que un cop acabat vaig pensar que a la velocitat que anem per la vida poder llegir un o dos relats cada dia i demà un altre sense que els d’ahir i els d’avui tinguin res a veure, que no hagi de recordar de qui era fill aquest o com es deia aquella ciutat en una novel·la de sis-centes pàgines, aquestes càpsules literàries facilitarien la lectura. La veritat és que no sé si ho he aconseguit.

El lector ho decidirà, però personalment considero que la fita sí que s’ha assolit. Tens alguna nova publicació en marxa o algun nou projecte sobre la taula?

Sí. He acabat un nou llibre de poesia, que cal repassar, retocar, escapçar i polir, i tinc a mitges un altre llibre en prosa, aquest cas, un llibre de microrelats de màxim cent paraules. Serien més curts que els relats breus i una mica més llargs que els microtextos. M’hi trobo molt a gust amb aquest format, és com fer poesia tota l’estona. El resultat, però, és incert.