Xavier Ribalta canta Josep Piera

Júlia Costa / @liujatasco

La història de la cançó catalana és plena de llums, ombres i oblits. D’aquells anys seixanta i setanta en resten alguns noms molt coneguts i algunes veus, com la d’Ovidi Montllor, que ja són irrecuperables. D’altres han conformat una carrera sòlida, sense estridències, sovint sense gaire suport dels mitjans de comunicació. Un dels cantants que ha endegat un recorregut impressionant pel que fa al contingut i al rigor és Xavier Ribalta. Ja fa molts anys, en aquell mític 1977, Manuel de Pedrolo saludava i lloava Ribalta, un cantant, com ell mateix, lleidatà: “(…) d’una terra dura i cremada pel sol, on els homes es fan solidaris amb el camp, amb l’arbre, amb el roc que trenca les relles, afegeixi la seva cançó ardent, aspra i encesa com un glop de vi negre o planyívola cóm el cop de vent que vincla les herbes dels tossals, a les cançons que brollen arreu del nostre país arreu del món, en una empresa d’amor.”

Ribalta porta al darrera més de cinquanta anys de feina i un impressionant currículum relacionat amb la música i la poesia, ha escrit cançons pròpies tot i que, des de fa anys, s’ha dedicat més aviat a musicar poetes diversos, Maragall, Apel·les Mestres, Salvat Papasseit, Marius Torres, Joan Margarit. També ha versionat cançons d’un cantant francès emblemàtic però potser no pas dels més coneguts a casa nostra, Léo Ferré. Aquesta primavera ha presentat un nou disc, Cants i encants, en el qual interpreta tretze poemes del poeta valencià Josep Piera. En aquest cas Ribalta no ha fet la música sinó que aquesta és obra de Ramon Andreu. Ribalta, Piera i Ramon Andreu han aconseguit una petita obra mestra, molt allunyada de la frivolització que amara des de fa força temps  una gran part de la nostra cançó. Tot i que hi ha gent jove que fa coses molt interessants i no troba el suport i la difusió que els caldria, és clar.

És aquest un d’aquests discs que no busquen la fama efímera i en el qual es percep que el cantant ha decidit fer allò que li venia de gust, són cançons per a ser escoltades en espais de mida limitada i no en aquestes grans superfícies actuals. Els poemes tenen una temàtica diversa, toquen temes universals com la mort i la pèrdua però també incideixen en el present. És tracta d’un disc per posseir de forma material, amb el seu llibret amb el text dels poemes i  les referències biogràfiques i fotografies de l’equip que l’ha fet possible.  Un disc que, com diu un dels poemes, ens porta a “Palpar el temps. / Els jocs estridents dels infants / la corfa arrugada d’un vell… / Ara i ací: la vida inesgotable.”