Eduardo Suárez Fernández-Miranda
Rafael Riqueni (Sevilla, 1962) és una de les figures fonamentals de la guitarra flamenca. Nascut a Triana, un dels bressols del flamenc, comença des de petit a interessar-se per la guitarra. Amb dotze anys ofereix les primeres actuacions en solitari, i amb catorze anys és guardonat amb els principals premis nacionals. L’any 1986 és fonamental per a la seva carrera: publica el seu primer treball, Juego de niños.
Després vindrien Flamenco (1987), Mi tiempo (1990), Suite Sevilla (1993) o Maestro (1994), on ret homenatge a Niño Ricardo, Sabicas i Esteban de Sanlúcar. Després d’uns anys de silenci, reapareix al Teatre Lope de Vega de Sevilla amb Amarguras (2014). Entre els seus últims discos figuren Herencia (2020) i Nerja (2022), que presenta a la XXIII Biennal de Flamenc de Sevilla.
Has tornat a la Biennal de Flamenc de Sevilla amb Nerja, una obra que s’aproxima, com en altres de les teves composicions, a la música clàssica. Com va sorgir la idea d’aquest disc?
Aquesta obra sorgeix d’una idea que va aparèixer fa molts anys. Em van organitzar una visita a la Cueva de Nerja en companyia de José Luis Ortiz Nuevo, l’exdirector de la Biennal de Flamenc de Sevilla. Em van comentar aquest projecte i em va interessar. Hi va haver, en principi, unes subvencions que al final no es van donar, però la idea es va quedar, la idea d’explicar com uns nens entren per la terra i es fiquen en un forat, on apareixen les coves. Allò em va semblar interessant.
Al festival has comptat amb la col·laboració d’Alejandro Hurtado.
Sí, Alejandro Hurtado sortia a la primera part del concert. Jo l’he sentit tocar i em sembla que ho fa molt bé, té molta tècnica i té temes molt originals, molt bonics. I si, d’alguna manera, a ell l’ajuda participar amb mi en un concert, jo quedo content, perquè conec bé les dificultats de començar a destacar i fer-se un nom; per tot això ja he passat. Ell ha estat molt il·lusionat per fer aquest concert i jo molt satisfet.
D’Herència, el seu treball anterior, s’ha dit que és la teva resposta cap a la tradició de la guitarra flamenca. Qui consideres que en són els mestres? Qui l’ha influït en la manera d’interpretar, de compondre?
Jo vinc de l’escola del Niño Ricardo. Seva va ser la primera falseta que vaig aprendre i em considero, sobretot, ricardià, en el meu toc i en la manera de concebre la guitarra flamenca. El toc per seguiriya, el toc per soleá del Niño Ricardo, amb aquest ritme tan sobri que té en la manera de tocar, aquesta forma m’agrada a mi, tocar amb una base sòlida. Després, una mica més tard, va aparèixer a la meva vida Paco de Lucía, amb aquell disc, Fuente y caudal, que va ser el que em va fer decidir a ser guitarrista.
Bons referents.
He tingut la sort d’aprendre de molts guitarristes, de Manolo Sanlúcar, qui em va portar amb ell a casa seva. També el Niño Miguel em va marcar molt en aquella època, la seva manera de tocar. Vaig aprendre de tothom perquè sempre m’han agradat les coses boniques i bones de cada guitarrista, sempre amb la meva passió per la guitarra, sempre aprenent de tot el món.
Sevilla, la teva ciutat natal, ha marcat, en certa forma, la teva obra.
Tota l’obra que dedico a Sevilla està recreada des de la nostàlgia, perquè vaig estar a Madrid molts anys i d’allà sentia nostàlgia de la meva terra i vaig compondre el disc Suite Sevilla i d’aquella passió per la ciutat, d’aquell enamorament que sentim els guitarristes i els sevillans en si -un sevillà és un enamorat de la seva terra, normalment- i d’aquests sentiments han sorgit altres de les meves obres.
En la inauguració de la Biennal d’aquest any, Sara Baras recordava Paco de Lucía; també el van homenatjar al concert inaugural, al Teatre de la Maestranza. Què va suposar l’obra del guitarrista gadità per a la difusió del flamenc?
L’aportació de Paco de Lucía ha estat impressionant, és ben sabut que el seu mestre va ser el Niño Ricardo, ell va adaptar totes les tècniques, el sabor i totes les facetes del Niño Ricardo, i les va incorporar a la tècnica més depurada de Sabicas, amb aquesta tirada tan ràpida i tan neta. I per això va fer una guitarra pròpia. Jo sempre dic que això de Paco de Lucía hagués aparegut amb Entre dos aguas o sense Entre dos aguas. Perquè això de Paco, des de feia molts anys, era un disbarat, el públic no concebia com es podia tocar així la guitarra. A mi no m’agrada dir que ha estat el guitarrista més important, perquè no m’agrada oblidar Ricardo o altres guitarristes que han aportat moltíssim a l’instrument, però sí que és un dels més grans de la història del flamenc i sens dubte ha canviat el curs de la guitarra flamenca.
Parlaves abans de Manolo Sanlúcar. Què ens pots explicar de la seva manera de tocar i de la seva obra?
Manolo Sanlúcar era un home que, com ell mateix deia, ha estat un monjo de la guitarra. I ha estat una persona que ha dedicat molt de temps a estudiar i amb una tècnica depuradíssima i un so de guitarra preciós. Em va marcar molt perquè va ser la persona que em va ensenyar a estudiar i saber que la disciplina de la guitarra era tot el dia… Em va marcar molt. Jo crec que Manolo ha estat, també, un guitarrista que ha aportat moltíssim i un altre dels grans de la guitarra a Espanya.
Després de l’edició anterior de la Biennal, es va rodar al Teatre Lope de Vega un concert homenatge pels teus quaranta-cinc anys en el món del flamenc. Com vas viure aquesta experiència?
Bé, jo he vist una mica del vídeo perquè al documental aparec i se’m veu força tranquil i tocant amb expressió. Són d’aquells dies que un té sort, perquè davant d’una actuació al Lope de Vega com aquell dia, estar tranquil era difícil perquè s’enregistrava en directe, amb càmeres dins del teatre. Aleshores de mi depenia tot el que es va fer allà. Si jo estava bé allò era un èxit i si no m’agafava bé, doncs aleshores hagués estat una mica desastre. Però vaig tenir sort i va ser un concert molt bonic i sé de molta gent que es va emocionar, la gent plorava amb tot allò i estic content amb el documental que ha fet Paco Bech.
A la tardor comença la teva gira internacional pels Països Baixos, Portugal, França… Creus que la percepció que es té del flamenc a l’estranger és similar a la que es té a Espanya?
Jo ho percebo de manera diferent. Al nostre país, a Espanya, s’entén molt sobre guitarra i de flamenc en general perquè, si bé és cert que el bressol del flamenc és Sevilla i Jerez, els Puertos, Lebrija, Morón i Utrera, també, com jo dic, el flamenc està expandit per tot Espanya, tenint en compte que el flamenc era una mica popular, que es cantava als bars. La cobla, la cançó espanyola es nodreix del flamenc, i la música clàssica espanyola també es nodreix del flamenc. Apareixen figures com Sabicas que era de Pamplona i era un guitarrista excepcional. No té perquè, precisament, sortir una figura d’Andalusia. Hi ha hagut altres guitarristes, personatges importants dins Espanya.
En la teva gira per França compartiràs escenari amb Estrella Morentes. Com va sorgir aquesta col·laboració?
Estrella és, a banda d’una artista incommensurable, perquè l’escenari el domina molt bé i és molt artista, és una noia que no para d’estudiar i d’investigar els cants. Estem mancats d’essència, de l’essència, diguem-ne, pura del flamenc. I com vaig dir en una entrevista, crec que és la cantaora que més s’acosta als cants de la Niña de los Peines. Com a experiència, és molt grata perquè em diu nebot, jo ho vaig ser del seu pare Enrique, i aquí ens uneix una cosa que està per sobre del que és humà i el que és diví, que són els records i els sentiments pel seu pare i cada vegada que fa un gir que em recorda el seu pare jo li dic, perquè em porta enyorança de moltes coses. És una gira amb ella preciosa.
Et vas iniciar molt jove com a guitarrista. Com sorgeix el teu interès per la guitarra flamenca? Ve de família?
En el meu cas, per part de la família dels Riqueni no hi ha cap guitarrista. Sí que és cert que tinc un cosí segon que és José Acedo que és guitarrista i va ser el primer que em va ensenyar la falseta del Niño Ricardo. Però sí que vaig tenir, per part de la meva mare, la meva tia María Jiménez, la cantant. A més, vaig néixer en un pati de veïns, a Triana, i es respirava flamenc tot el temps.
Has participat en activitats formatives dins del Festival Internacional de la Guitarra de Còrdova, o de la mateixa Biennal de Flamenc de Sevilla. Actualment, l’aprenentatge de la guitarra ha canviat molt de quan va començar?
La veritat és que no ho segueixo de prop perquè abans sí que feia alguns cursos de guitarra, però des que tenim tanta feina, gràcies a Déu, quan m’ho proposen, algunes vegades ho faig, per les organitzacions o pels nois que volen estar amb mi i fer-se una foto i tot això. Ara bé, intento evitar-ho perquè em cansa molt i també tinc una edat i algun problema de salut i se’m fan una mica difícils els cursos. Però sí que penso que és important, perquè els joves tenen l’oportunitat d’estar amb figures i això els dona ànim per tocar.
Pel que em dius, no tens deixebles als quals transmetre els teus ensenyaments, oi?
No, no. No en tinc. I la veritat és que ara no tinc temps de preparar els concerts i estar pendent d’altres coses.
Creus que la guitarra flamenca ha evolucionat, o roman fidel a la tradició?
Jo sempre he estat una persona oberta i avantguardista, m’agrada molt investigar, fusionar-me, però jo tinc una base molt sòlida perquè des del Niño Ricardo, Manolo Sanlúcar, Paco de Lucía o Niño Miguel i tot el que ha vingut, ha estat guitarra pura diguem-ne. El problema que hi ha avui és que hi ha poques oportunitats per als joves d’acompanyar el cant, tampoc no es viuen aquestes festes que es vivien abans, malauradament. I on s’aprenen coses que no s’aprenen als llibres és allà.
Entenc.
Això és el que jo noto en la guitarra d’avui, que té molta tècnica, que toquen molt net i alguns toquen molt bé, amb molt de sentiment, però en el terreny del cant es nota la manca de l’experiència, de l’experiència viva, i això és el que, malauradament no abunda, no hi ha gaires oportunitats per a ells.
