Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Paul Auster és un d’aquells personatges que imposen respecte. És un escriptor més que consagrat, gràcies a novel·les tan reconegudes com Leviatan, Bogeries de Brooklyn o la seva Trilogia de Nova York. Ha rebut premis importants, com el Príncep d’Astúries de les Lletres, i moltes vegades ha sortit el seu nom en la cursa cap al Nobel de Literatura. A banda d’escriptor, és director de cinema i guionista. Ara bé, res d’això és el que projecta la seva figura quan el veus caminar. És un home alt, de complexió més aviat contundent, encara que no gras, de pell fosca, vestit de negre, calçant unes sabates negres gastades i portant ulleres de sol, amb el cabell gris pentinat cap enrere. Podria semblar el personatge d’alguna novel·la de misteri. Arriba a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya de Barcelona per presentar als periodistes la seva darrera novel·la, 4 3 2 1 (Edicions 62 en català i Seix Barral en castellà). Quan els fotògrafs li demanen que es tregui les u0000lleres de sol, es nega rotundament, a les fotos ha de sortir amb elles perquè és marca de la casa. Però quan seu, se les treu i llavors els fotògrafs no perden l’oportunitat d’omplir de flaixos la sala.
La seva mirada és encara més misteriosa, imposa encara més respecte. Els seus ulls no acaben d’obrir-se del tot. Un pensa que podria convertir-se en pedra davant d’aquella mirada, una mica letal. El seu cos gran ocupa la totalitat de la butaca on seu, es relaxa i espera les preguntes. El primer periodista és el més valent, especialment en aquest moment. Les primeres respostes d’Auster són rotundes, evita les qüestions que comencen amb «per què» si estan relacionades amb el sentit de la seva obra, ja que considera que la resposta és fàcil: perquè ell ho ha decidit així. A mesura que avança la interacció amb els periodistes, però, el gel comença a desfer-se i surt l’Auster que tots esperaven.
4 3 2 1 és la seva esperada obra de ficció, set anys després de l’anterior, Sunset Park. Entremig hi ha hagut obra, però de caire autobiogràfic i sense que aquesta hagi rebut suficients elogis. En aquests set anys, Auster estava cuinant una novel·la ambiciosa, quatre novel·les en una, com ell mateix senyala. En ella explica la vida d’Archie Ferguson a través de quatre històries paral·leles, les vides que el personatge té i les que podria haver tingut si les seves decisions vitals haguessin estat unes altres. D’aquesta manera Auster juga amb la idea de quin seria el destí de les persones si l’atzar hagués jugat les seves cartes d’una altra manera.
“Vaig escriure Sunset Part en sis mesos, un període curt però molt intens que em va deixar esgotat, així que vaig necessitar descansar. Vaig aprofitar per escriure un parell de textos autobiogràfics, Diari d’hivern i Informe de l’interior, amb els quals vaig fer una incursió a la meva infància, i això em va portar a reflexionar sobre aquest etapa de la vida humana i a escriure aquesta nova novel·la. I encara que aquest no és un text autobiogràfic sí que hi ha molt de la meva vida”, explica Auster. Sobre la seva infància i adolescència, explica l’autor que ell ja llegia molt i escrivia a partir del nou anys, però el fet més determinant d’aquella època va ser quan amb quinze anys va llegir Crim i càstig, de Dostoievski: “aquella experiència em va commoure tant, que vaig decidir que jo volia escriure novel·les”. Davant la pregunta sobre quina hauria estat la seva professió si no hagués estat escriptor, ell respon que segurament músic: “de fet, escric les meves novel·les com si fossin improvisacions de jazz”.
Auster considera que “tots els escriptors, i els artistes en general, són, en el fons, persones ferides, perquè el món no els és suficient, i és molt difícil curar-se d’aquesta malaltia” i cita al cineasta rus Andréi Tarkovski quan va dir que tot els éssers humans que fan art ho fan perquè la vida no és perfecta. Preguntat sobre la inestabilitat del món actual i sobre la situació social i política dels Estats Units en l’era Donald Trump, Auster pregunta si els periodistes volen la resposta llarga o la curta: “si voleu la llarga, estarem aquí fins demà, però si voleu la curta, us la dic, és aquesta: Déu meu, quin embolic!”.
