Eduardo Suárez Fernández-Miranda
Quin millor escenari que l’església San Luis de los Franceses, aquesta joia barroca sevillana, per escoltar el nou treball de Dorantes. El compositor i pianista flamenc estrenarà en exclusiva Scarlattianas, un tribut al músic italià Domenico Scarlatti, que tan vinculat va estar a Espanya. Seran dos concerts emmarcats dins la XXIII Biennal de Flamenc de Sevilla. Dorantes ha esdevingut, amb el pas dels anys, un dels millors músics flamencs del nostre temps, i ha estat pioner a incorporar el piano en el flamenc.
Aquest setembre actues a la Biennal de Flamenc de Sevilla.
Fa molts anys que participo en aquest Festival, em vaig iniciar amb ell. Totes les meves produccions han estat estrenades a La Biennal de Flamenc de Sevilla per la qual cosa estic molt agraït a aquesta ciutat, per la confiança que sempre ha posat en la meva feina.
Dels molts espais emblemàtics de què disposa la ciutat de Sevilla, la Biennal has triat l’església San Luis de los Franceses per a la seva actuació.
És una autèntica joia barroca del 1699 al centre de Sevilla on tocar és un viatge en el temps. La sonoritat de la petxina acústica natural és impressionant i estàs envoltat de columnes salomòniques i un autèntic espectacle de formes, de llums, colors i miralls que et deixen embriagat. Pots imaginar com inspira per a aquesta estrena.
A la Biennal de Flamenc de Sevilla presenta el seu darrer treball. Amb què es trobarà el públic que vagi a escoltar Scarlattianas?
A un Dorantes en un context musical molt diferent del que és habitual.
Scarlattianas és un homenatge a Domenico Scarlatti. Què et va atreure del compositor italià per crear una obra inspirada en ell?
És molt curiós que Scarlatti quedés tan influenciat per la música dels gitanos durant la seva estada a Sevilla, del 1729 al 1733. Aquesta admiració pel flamenc el va portar a explorar els recursos tímbrics del clavecí com cap altre compositor fins a l’època i va crear un estil únic, innovador i certament estrany per a aquells temps. Scarlatti es va acostar al flamenc i el va portar a la Cort, i ara em venia de gust embarcar part del seu llegat en el camí invers: el de ser interpretat cinc segles després al clavecí per un pianista flamenc i juxtaposar les seves sonates des del flamenc, en noves creacions d’aquest segle.
Altres compositors flamencs s’han acostat a altres músiques, com tu has fet a Scarlattianas. Què té el flamenc perquè es pugui integrar o fusionar amb la música clàssica o el jazz?
A mi no m’agrada parlar de fusió, sinó d’enriquiment. Amb això vull dir que el flamenc pot dialogar amb altres cultures, amb altres moments històrics perquè és una música viva i d’arrel. Està oberta a noves influències perquè té tanta força i tanta identitat, que no es perd pel camí quan dialoga amb altres formes.
Interessant.
Jo no penso que calgui inventar res. Ni m’agraden els experiments ni les fusions. Mai m’he preguntat què puc unir perquè soni diferent. Mai. El meu procés és diferent. El primer que sorgeix en mi és la necessitat d’expressar alguna cosa, d’explicar alguna cosa. Després ve escollir la paleta de colors, els que més m’ajudin a expressar el meu sentiment de la manera més fidel al meu cor i el meu cap.
El que és nou d’aquest concert està en un dels instruments que has triat: el clavicèmbal. Què aporta aquest instrument a l’univers sonor del flamenc pel que fa al piano?
És meravellós!! És molt difícil descriure’l, cal escoltar-lo. És com un flamenc molt antic, molt primitiu, part llaüt, part guitarra, part piano… Una bogeria. Estic gaudint com un nen d’aquesta nova sonoritat i del que hi puc fer.
Es compleixen els 25 anys de la publicació d’Orobroy, el teu primer àlbum. Què va suposar per al flamenc, des del teu punt de vista, aquest disc?
Crec que va ser una obertura conceptual. Fins a aquest àlbum, el piano no havia pres el seu lloc com a instrument solista al flamenc, només com a acompanyant. Orobroy va venir a dir que el piano és tan flamenc com la guitarra i que no l’ha d’imitar, que pot conservar la seva identitat instrumental. Durant molts anys vaig estar estructurant aquest llenguatge, la manera com el piano podia expressar-se de forma flamenca sense perdre la seva antonomàsia.
Una bona feina.
Crec que la meva feina ha creat un camí, que avui dia ha consolidat aquest instrument en el món del flamenc. Recordo el meu avi Bernardo dir a les festes que la guitarra no deixava cantar a gust, que com els artells no hi havia res. Després la guitarra es va fer gran i tot era guitarra… així que m’afalaga moltíssim, de debò, que ara el piano estigui al lloc on és. Sempre dic que cal conèixer bé el flamenc primer i sentir a l’ànima aquesta música perquè el llenguatge de l’instrument sigui creïble i el discurs sigui veraç.
Orobroy es va estrenar al Festival d’Art Flamenc de Mont-de-Marsan, a França. Com es percep el flamenc a l’estranger?
A França estimen tant el flamenc com a Espanya, us ho asseguro. La meva primera participació al festival va ser el 1996, tots dos érem molt joves. Jo amb 17 anys i el festival amb 9 anys. Em fa la sensació que he crescut amb ell. Tota la meva família ha passat per aquest festival, he conegut tots els seus directors artístics i hem viscut moments inoblidables amb els seus fundadors dins i fora del festival, a Espanya i a França… Estimar el flamenc és el secret d’aquest bell festival.
És bonic això.
Mont-de-Marsan em va donar la primera oportunitat de mostrar la meva manera de compondre flamenc amb el piano al públic francès, em va oferir, a més, un dels meus primers escenaris i aquí es va produir l’estrena del meu primer espectacle en solitari, Ventanales. Aquest festival és molt important per a mi i aquest any he pogut celebrar amb ells aquest 25è aniversari amb un concert especial per a l’ocasió.
Pertanys a una nissaga gitana andalusa dedicada al flamenc. El teu oncle és El Lebrijano i la teva àvia, La Perrata. Quins són els teus primers records del flamenc?
La meva família és la meva escola de l’ànima. On vaig aprendre el meu idioma nadiu. Després vaig aprendre un segon idioma, al conservatori, del qual em nodreixo per al que m’interessa en la meva música. Vaig néixer a Lebrija, una campanya assolellada, tranquil·la, de temps lent que ens permetia als nens alegrar-nos en la nostra infància, palpar la terra, observar, experimentar i somiar. Imaginar-ho tot sense res, crear.
Una bona infància.
A casa meva el flamenc inundava tota la nostra vida i quan dic tota és tota, creu-me. El compàs és quelcom tan important a la nostra vida, que el meu pare ens educava en el ritme de la vida, el compàs en parlar, la coherència de l’estar en reunió sense desafinar, la tolerància i el respecte al del costat perquè la música de la vida flueixi sempre còmoda i bella. Recordo que ja sent nen entenia que aquest ritme, en viure, era una cosa tan important que sempre intentava no trencar.
Tota una filosofia de vida.
La meva gran família m’aportava tanta riquesa cultural, tantes nits escoltant com la comunicació entre la meva gent es realitzava a través de la música, com ploraven o reien combregant tots a una, davant del que podia semblar -soat la mirada d’un espectador – un moment festiu, però que per a mi i per a la meva família era un retrobament amb la nostra pròpia ànima. Des de petit vaig aprendre que la improvisació és part fonamental -almenys en les meves vivències- i l’acompanyament al cant afavoria el desenvolupament improvisatori, ja que en estar sempre el guitarrista al servei d’un cantaor (que en qualsevol moment canvia les melodies, la durada, l’ordre dels cants…) havíem de desenvolupar l’habilitat de poder donar lògica i bellesa al tema al moment.
No sembla senzill.
Ara, les maneres de reunir-se han canviat una mica, però es continua mantenint el més important, el respecte i l’amor a aquesta forma de comunicació, a la nostra cultura.
El flamenc de Dorantes ha passat de la guitarra al piano, ho hem comentat abans, però què va motivar el canvi d’instrument?
En mi, sense ser-ne conscient, creixia la necessitat d’omplir-me en cada moment del meu dia d’aquella emoció que vivia a les reunions familiars, la necessitat vertiginosa de trobar en mi mateix allò que rebia dels meus pares i avis. Una tarda, en un vell piano sota l’escala de la meva àvia La Perrata, vaig aixecar la tapa, vaig mirar aquell teclat immens, desconegut i vaig començar a prémer tímidament les notes. No sabia tocar res, però aquest so em va cridar moltíssim l’atenció, em va encantar i cada vegada que arribava a casa de la meva àvia no podia evitar anar corrents a aquest piano i seguir sorprenent-me amb aquella àmplia escala bicolor que emetia aquests sons tan dolços.
És un bon inici.
Vaig créixer i vaig començar a estudiar música i guitarra amb el meu pare. I casualment, el meu pare, en lloc de tornar un dia amb una taula per endurir el matalàs, apareix amb una pianola del 1900 que va trobar mig amagada entre fustes del fuster al qual va acudir per fer-li l’encàrrec. No s’hi va poder resistir i des d’aquell dia jo tampoc ho vaig fer. Passava hores i hores tocant, sense professor, sense mentor, davant d’un instrument al qual jo no podia aportar encara res però que a mi m’aportava tant… tant que hi vaig recórrer per trobar-me amb mi mateix. Aquest so diferent de la guitarra, on buscava l’expressió continguda de la música del meu cor, de la meva sang, el palpitar i l’essència del llenguatge amb què creixia i vivia.
És difícil obtenir so flamenc d’un instrument com el piano?
Tot ha estat pas a pas. No ha estat gens fàcil. I no em refereixo a aconseguir la tècnica per fer-lo sonar flamenc (que m’ha costat els meus anys també) sinó a trobar com podia fer que aquest instrument parlés de mi i com fer que aquest instrument a casa meva se sumés naturalment a la nostra comunicació. Això sí, sense imitar el que ja estava, la guitarra, sinó amb tota la seva amplitud, amb totes les seves possibilitats i respectant la seva veu pròpia. L’aportació que, amb aquestes premisses anteriors, el piano aporta al flamenc és un ventall sonor impressionant, unes possibilitats harmòniques meravelloses i obre un camí de desenvolupament a la nostra música que trenca fronteres i limitacions pròpies d’altres instruments.
