Jonas Kaufmann: «Sóc conservador, però m’agrada assumir riscos sobre l’escenari»

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Jonas Kaufmann (Múnich, 1969) s’ha enamorat de Barcelona. El tenor alemany, que es troba a la capital catalana actuant a l’Andrea Chénier de Giordano al Liceu, confessa, a més, que li encantaria emportar-se el públic català a tots els teatres del món i assegura que ja està movent fils per poder tornar a trepitjar l’escenari del gran teatre de Les Rambles el més aviat possible. Kaufmann considera que aquí tenim autèntica passió per la música clàssica.

L’intèrpret, que comparteix cartell aquests dies amb Carlos Álvarez i Sondra Radvanovsky, va participar en una conversa amb la directora artística del Liceu, Christina Scheppelman, a la Fundació RBA. Kaufmann va recordar els seus inicis com a cantant. «Quan jo era petit, a l’escola la formació musical i artística era molt important, i els meus pares tenien molt present la programació cultural de Múnich, així que habitualment anàvem a concerts de música clàssica, la qual cosa em fascinava i em va fer pensar que tard o d’hora jo havia de ser cantant d’òpera», va explicar el tenor.

Del seu caràcter, Kaufmann va dir: «Sóc conservador, tot i que a l’escenari m’agrada assumir riscos, això vol dir que des que vaig començar a cantar, he deixat passar moltes bones oportunitats que em podrien haver donat un èxit immediat, però que creia que a llarg termini em perjudicaria, perquè de què em servia ser el tenor més jove en interpretar determinat paper si dos anys després m’havia de quedar sense veu.» Sobre la seva carrera, el tenor va defensar la seva versatilitat a l’hora d’assumir diversos rols: «Quan començava la meva carrera, em deien que el millor era especialitzar-me en alguns papers concrets, perquè d’aquesta manera seria conegut com el tenor de Verdi o el tenor de Donizetti i tothom em voldria contractar, però quin avorriment haver de cantar constantment les mateixes òperes i tornar un cop i un altre als teatres fent el mateix, jo sempre he preferit tenir un ventall més ampli, i cantar Verdi, Mozart, Wagner…», va explicar.

Per aconseguir això, el tenor alemany creu indispensable confiar en el propi talent, conèixer les capacitats de la pròpia veu i no forçar-la. També veu fonamental mantenir la passió pel que fa: «Espero no haver-me de trobar mai en la situació d’haver de cantar només per diners, perquè quan perds la passió i ja no et diverteixes, se’n va la màgia i això el públic ho nota.» En aquest sentit, Kaufmann va confessar que si no tingués públic, igualment cantaria, perquè no pot viure sense fer-ho. De fet, el cantant va anar més enllà: «Sóc prou egoista com per dir que només canto per a mi mateix, tot i que fer-ho per al públic és un extra que agraeixo.» I el públic, ell ho sap, també ho agraeix.