Guanyadora del Premi Llibres Anagrama de Novel·la, Els erms confirma Carlota Gurt com una autora capaç de construir personatges complexos sense renunciar a una mirada crítica sobre el present. La novel·la parteix de la sequera i dels paisatges desolats que deixa per parlar, en realitat, d’altres formes d’aridesa: la falta d’il·lusió, les feines que ens atrapen, les relacions que ja no sabem si volem i les vides que continuem habitant per pura inèrcia. Gurt ho fa amb un llenguatge robust, una prosa desimbolta i una ironia fina que permet abordar qüestions incòmodes sense carregar-les de solemnitat.
La novel·la alterna dos moments d’una història separats per mig any. La nit de Nadal, la Ramona, periodista, opinadora i escriptora d’assaig, es refugia durant uns dies al Parador de Sau. Fuig d’una relació en crisi i d’una vida que necessita repensar mentre contempla, entre la boira, un pantà pràcticament buit per la sequera. Allà coincideix breument amb en Faust, responsable de la presa.
Carlota Gurt.
Sis mesos després, la vigília de Sant Joan, ell torna en tren de Madrid després d’un curs de formació. Mentrestant, al pantà, reduït al quatre per cent de la capacitat, comencen a aparèixer-hi peixos morts i hi esclata una crisi que hauria de gestionar. En Faust està atrapat físicament en un tren; la Ramona, quan la coneixem, ho està mentalment. Entre tots dos queda el record d’una trobada mínima i la vida que cadascun ha imaginat de l’altre.
És en aquest joc de projeccions on Els erms desplega bona part de la seva força. La Ramona i en Faust no es coneixen realment, però es converteixen mútuament en una possibilitat: una vida aliena sobre la qual projectar allò que els falta. Gurt contraposa els personatges sense subratllar constantment les correspondències. Ell està lligat a una feina i a una identitat professional gairebé heretades; ella disposa de més privilegis i de la possibilitat de fugir, encara que no sàpiga ben bé cap a on. Al voltant d’aquestes sequeres individuals n’apareixen també de col·lectives: el canvi climàtic, la gentrificació de Barcelona, el retrocés del català o la relació cada vegada més mediatitzada amb el món.
Els erms no atrapa tant pel que passa com per la manera com Gurt ens porta d’una consciència a l’altra i ens obliga a anar unint-ne miralls. La sequera funciona com a metàfora persistent d’unes vides on costa trobar alguna cosa que torni a créixer. I, malgrat tot, la novel·la no acaba instal·lada en el desencant. Sense prometre grans transformacions, suggereix que sortir de l’erm pot començar per una cosa tan fràgil com tornar a inventar-se una il·lusió i decidir creure-hi.
