El tiempo de la bruja (Bunker Books, amb traducció al castellà de Ce Santiago) és el segon llibre de James Leo Herlihy (1927-1993) que publica aquesta editorial després de la seva novel·la més cèlebre, Cowboy de medianoche. Aquesta és la tercera i última obra, i la menys coneguda, d’un autor desconegut, sobretot a Espanya. Herlihy va ser un autor homosexual, de classe baixa i antibel·licista que es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers quan tenia 66 anys.
La narradora i protagonista es diu Gloria, té 16 anys i moltes ganes de menjar-se el món. Vol aprofitar la vida i fugir de casa seva, ja que la sent com una presó. Conviu amb la mare i el padrastre, però no els suporta i es mou entre l’addicció a la música, el consum de drogues i l’ànsia de fuga a Nova York a la recerca del seu pare biològic. Considera que les persones que no van col·locades són les que estan fotent el món.
Aquest és un viatge exterior i interior a la recerca de la pròpia identitat i del camí de la vida. La narradora no només vol conèixer el seu pare biològic, sinó també la seva veritable manera de ser. A més, arriba a Nova York procedent d’un barri acabalat de Detroit que contrasta amb el barri industrial, també de Detroit, on va néixer i es va criar l’autor.
James Leo Herlihy.
El pròleg, a càrrec d’Hernán Migoya, comença amb la frase «abans del Vietnam, ja hi va haver una generació dolguda als Estats Units». Aquesta generació perseguia el somni americà i va arribar més tard a la decepció, que va arrelar sobretot després de la Segona Guerra Mundial, quan els soldats van tornar amb una crisi de valors, d’identitat i de la raó per la qual lluitaven.
Aquesta generació, la representant de la qual és la narradora, experimenta amb les drogues, l’espiritualisme, el llibertarisme, els moviments antibèl·lics i hippies i el comunisme. La consciència obrera o revolucionària potser li venia a Herlihy pel seu origen. Tot i que va ser destinat a la Segona Guerra Mundial de forma tardana i sense participació real, això li va aportar una visió compromesa de les necessitats socials, dels canvis i dels problemes dels seus coetanis per afrontar-los en la seva literatura però sense buscar cap mena de revengisme.
Herlihy empra el llenguatge col·loquial en boca dels personatges adolescents, com la narradora i John, ja que s’ajusta al seu estrat social i la seva edat. Aquest llenguatge es reflecteix en l’èmfasi que posa en certes paraules, que apareixen en cursiva. L’autor utilitza també la ironia, la frivolitat i la burla en moments diferents de la història, com quan desenvolupa l’idealisme exacerbat o la ingenuïtat de certes persones revolucionàries.
En definitiva, és una que va de menys a més i que sorprèn, sobretot, cap al final, quan l’autor aconsegueix captar l’atenció i fer nítida l’evolució de la narradora. Tot i això, també he de dir que m’ha resultat una obra amb massa sobrecàrrega de drogues, una literatura que no va amb mi del tot.
