Dones d’ara

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Assassines, de Núria Vizcarro i amb direcció de Joan M. Albinyana, és un espectacle breu, d’una hora de durada, que incideix en el món de les dones del present. Juga amb els tòpics i es mou enmig d’un surrealisme àcid, amb elements del teatre de l’absurd. Mar Esteban, Agnès Esquerra i Padi Padilla defensen l’espectacle amb grapa i compten amb recursos escènics evidents. La companyia responsable, La Flor Innata, està formada per un equip de gent de procedència diversa que han creat el seu propi projecte, aquest Assassines, que es va emportar un premi a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona.

Malauradament, el text de l’obra no acaba de respondre a les expectatives. En criticar el tòpic es cau sovint en altres tòpics i les diferents parts del muntatge no acaben de lligar, ni tan sols en el cas de voler entrar en el joc i entendre que l’absurd és intencionat. Les bromes i referències són fàcils, els acudits intercalats, destinats a fer-nos adonar de com som capaços de amollar barbaritats de forma aparentment innocent, no tenen grapa. I els somriures o discretes rialles que ens provoca l’espectacle provenen, més aviat, de la bona interpretació de les actius que no pas d’allò que ens expliquen.

És possible que en un escenari menys convencional, per exemple en el context propi del teatre de cabaret, l’obra resultés més convincent i propera. El text cau en el recurs fàcil de barrejar castellà i català o de deixar anar vulgarisme diversos, a la recerca de la gracieta, una tendència actual que perjudica moltes bones intencions.  Hi ha alguns fragments remarcables que mostren com amb un treball de fons, pel que fa al text, més acurat, el muntatge hauria millorat força.

L’objectiu és mostrar les contradiccions del neofeminisme, les incoherències de la dona contemporània quan cau en els esquemes conservadors de la vida real que ens envolta. Però tot això no acaba de quedar clar del tot i la crítica social no acaba de funcionar. Tot i amb això i gràcies també a la seva breu durada, l’obra es pot gaudir com un divertiment simpàtic, si no se li demana més del que ofereix. I, sobretot, cal tenir en compte el bon treball de les actrius, aspecte aquest que ja justifica l’anada al emblemàtic Teatre del Raval. Totes tres estan molt bé però Padi Padilla, que porta el fil conductor de l’obra, resulta especialment brillant i la seva naturalitat i els seus comentaris i incisos són del millor d’aquesta obra una mica inclassificable.

___________

Assassines /Teatre del Raval (c/ Sant Antoni Abat, 12) / Director: Joan M. Albinyana / Text de Núria Vizcarro / 60 minuts / www.teatredelraval.com