Ara que anem esgotant la segona dècada del segle XXI ja podem dir sense cap mena de dubte que el feixisme no és un fantasma del passat. L’obra de Magdalena Tulli (Varsòvia, 1955) ha sabut presentar els horrors del totalitarisme des dels seus inicis, recuperant com a rerefons la història de la seva família i del seu país. És en forma d’advertència, i també com a alenada d’esperança, que vam rebre la primera traducció al català d’una novel·la seva (El defecte, 2015), un exercici literari arriscat que exposa la fredor i la crueltat amb què un poble rep, i després intenta desfer-se, d’una massa anònima de “refugiats”, i descriu com aquest defecte envers l’altre és perfectament comprensible i quotidià. L’horror és el pa de cada dia. L’horror som tots.
Ha arribat un punt en què les ficcions de Tulli semblen sortir als diaris com a notícies reals. I és ara que Raig Verd publica una nova traducció al català (de Xavier Farré) i al castellà (de Fran Villaverde), Sabates de taló italià (2018) per a recordar-nos que els històries de l’escriptora no són només una “ficció”, no són quelcom que podem llegir i oblidar, sinó que involucren la pell, la carn, els ossos, la ment i el cor de les persones que les viuen. En el cas de Sabates de taló italià, és la pròpia escriptora qui es col·loca en el centre del text, mig ficció i mig autobiogràfic, per a relatar el procés d’alzheimer de la seva mare i la seva infància. La prosa de Tulli, d’una efervescència embriagadora i d’una gran precisió, sap trobar el gest o el detall que dóna cos i profunditat a allò que narra. I els cossos pateixen, sobre tot quan viuen amb por sota una dictadura, o quan s’enfronten cara a cara amb la bestialitat humana i amb la decadència de la vida orgànica i social.
Però si Magdalena Tulli és una gran escriptora no ho és només pels continguts que tracta sinó per les reflexions que ofereix sobre la literatura i les paraules. En aquest sentit hi ha diversos leitmotifs que recorren el conjunt de la seva obra i que ajuden a resumir les seves inquietuds estilístiques i morals.
Les sabates i la roba: El defecte començava amb un sastre que, com un demiürg, cus la roba dels personatges i amb ells decideix el seu destí. La roba acostuma a decidir qui som davant dels altres, en una inversió del gest contemporani de “jo defineixo la meva identitat amb la roba que em poso”. A Sabates de taló italià són unes sabates les què posen en perill la seguretat d’una família polonesa en plena dictadura comunista. “D’on surten aquestes sabates? Qui se les posa? Segur que no són dels nostres…”
Les ciutats i les societats: La roba decideix el destí de cada personatge, però això acostuma a ser només part del problema. Perquè els destins estan també dissenyats pels discursos socials i la vida en les ciutats. A on pertanys? Què s’espera de tu? Et surts de la norma? Als refugiats, igual que als desertors, se’ls pot identificar per la roba que porten… però clar, feta la llei feta la trampa. I si els desertors i els refugiats també porten la roba dels “habitants normals”? Tulli capta magistralment la tensió i la por de descobrir enemics o de que et descobreixin com a enemic. Els límits de la pròpia identitat, els límits de la pròpia societat, són porosos, i si hi ha límits i fronteres la pregunta no és “si” es trencaran, sinó quan i com.
Els límits de la narració i la literatura: Aquesta reflexió existencial va més enllà del simple contingut i acaba tenyint el conjunt dels llibres, també en el seu costat més exterior. Aquestes novel·les no es cenyeixen a un sol estil o a una sola estructura, sinó que s’endinsen un cop i un altre dins les seves normes i les seves característiques essencials. Al cap i a la fi, la literatura i els gèneres són també convencions, i les convencions no limiten ni poden forçar la realitat, en tot cas deformen la nostra mirada i els nostres costums. Però la realitat s’escapa. I la literatura, per molt que intenti expressar-la tota, no pot sinó veure com els personatges s’escolen, els nivells es confonen, i allò que pretenia el narrador acaba convertint-se en tot el contrari.
Els límits de la ment: I això ens condueix a una pregunta fonamental: què som capaços de pensar? Què som capaços de sentir? La narradora de Sabates de taló italià, en cert moment, explica quin és el “defecte” de la protagonista, i amb defecte es refereix a allò que li impedeix tenir una vida “normal”: “El seu defecte consisteix precisament que de cop i volta li passa que es desplaça a un altre temps, com si el terra s’obrís sota d’ella, com si caigués uns quants pisos avall.” La nostra consciència, allò que entenem com a “jo”, és només una convenció. La nostra realitat també s’escapa del pensament. La prosa de Magdalena Tulli acaba caient pels forats del teixit de la seva consciència, confonent nivells, preguntant-se per la font del plaer i del dolor, per la seva identitat, pel seu destí, pel passat i pel futur de la seva gent i la seva cultura. I quina és la seva cultura, sinó la de tots nosaltres? En ple 2018 és crucial estar disposats a buscar-nos en ulls que no són els nostres. Si ens perdem en ells potser descobrirem que hi ha altres maneres, menys fredes, més humanes, de pensar. O llegir. O compartir. O conviure.
