La crisi existencial de Tolstoi

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Quan penso en Tolstoi, em ve al cap molt especialment Anna Karènina, aquella meravellosa i colpidora novel·la plena d’emocions humanes, un relat emotiu, amb l’enamorament sempre present, contraposat per la moral, la gelosia i les relacions de domini. Aquests dies he llegit un volum més breu, Confessió (Angle Editorial en català amb traducció de Miquel Cabal i Acantilado en castellà amb traducció de Marta Rebón), on veiem un Tolstoi totalment diferent, una obertura al lector que ens deixa accedir a aquell laberint mental que posseeixen la gran majoria de genis.

Ja trepitjada i sobrepassada la línia vermella dels cinquanta anys, Tolstoi renega de la seva fama, de la seva glòria i riquesa, doncs és una persona que se sent totalment buida. No ho fa amb l’objectiu de crear un mite al seu voltant, ni de cercar altres focus d’atenció, ho fa perquè de veritat l’autor dibuixa una persona balmada. La pregunta tan tempestuosa és què no deixa que l’autor puga gaudir de tots aquells elements que s’ha guanyat amb el pas del temps. Les riqueses materials i espirituals no l’omplen, tot esdevé frívol, el resultat d’una falsedat que fa que s’odie a ell mateix. Els remordiments, les tortures psicològiques cercant el perquè de les coses fan que s’embosque en diverses lectures com Kant, Buda o Schopenhauer que continuen sense donar-li’n respostes.

Quan l’escriptor rus entra als cercles intel·lectuals de l’època entén que ells han de ser els qui han d’ensenyar a la societat, ja que gaudeixen del coneixement, però què ensenyen? Tolstoi farà un fabulós assaig al voltant del saber, de si és material o no existeix com a concepte. Els intel·lectuals seran els mestres perquè gallardegen del coneixement, però quan apareix una nova teoria, sempre hi ha un altre que en crea una altra, totalment oposada, deixant en evidència —o no— a l’anterior. Així doncs, qui són ells per a transmetre la saviesa quan, de segur, un dels dos està equivocat?

Tolstoi comença amb el saber i trena amb altres pilars de la vida com la religió, la família i la vida material. L’autor afirma que qualsevol mortal pot arribar a sentir i a concloure que la vida és un absurd que es perd amb les malalties i la mort. Tots els quefers es perdran i no deixarem petjada. Així doncs, per què fem el que fem? L’escriptor rus atia contra les ciències per no plantejar-se aquestes qüestions, i contra la filosofia per no resoldre-les. L’única branca humana que respon serà la fe. Aquesta no es tracta de la creença en un déu o qualsevol ens superior sinó el coneixement del sentit de la vida humana, gràcies a la qual l’home no es destrueix i viu: la fe serà la força de la vida.

No serà, però, la fe catòlica que entenem quan algú ens en parla, sinó en el més sentit abstracte de creure en quelcom posterior a nosaltres. Una de les virtuts del llibre és que, malgrat un començament totalment elitista, expressat com un “nosaltres som els intel·ligents i vosaltres els nostres serfs”, Tolstoi baixa al món real, al poble, als camperols més comuns per a poder resoldre els seus dubtes. Els camperols viuen sense qüestionar-se el sentit de la vida, el dolor o els patiments, malgrat tenir-ne molts més que ells. Per què? Perquè al contrari que la classe burgesa a la qual ell pertany, estan obligats a l’acció, a treballar per a viure, a lluitar per la seua vida, i el període de reflexió vital serà inexistent. Confessió és un breu i deliciós llibre que he cruspit en un tres i no res. Amb la llargària precisa per a no repetir idees, Tolstoi sap com resoldre els seus dubtes vitals mitjançant la inesperada figura d’una classe baixa que brilla entre tant elitisme mundà.