Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Recordo que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula d’André Techiné Les germanes Brontë (1979), em va impressionar. Techiné aconsegueix una atmosfera freda, angoixant i fatalista. I pel que fa a la realitat, s’acosta força a una certa veracitat, difícil i sempre limitada quan s’escriu o es filma sobre personatges reals. La vida de les Brontë i els seus llibres més famosos, Jane Eyre i Cims borrascosos, han conegut versions en cinema i televisió per a tots els gustos i en coneixeran moltes més. He rellegit aquests llibres en diferents ocasions i no m’han provocat l’entusiasme pretèrit, però potser això resulta inevitable amb el pas del temps i els canvis en les mentalitats. Es poden trobar molts llibres sobre la família Brontë i un munt d’informació per la xarxa que no fa res més que créixer i multiplicar-se.
Els aspres paratges on van viure són avui objecte de veneració turística, fins i tot hi ha un sender ple d’excursionistes gairebé sempre, amb fites relatives a les seves biografies. En els darrers anys s’ha revindicat i reeditat l’obra més coneguda d’Anne Brontë, La llogatera de Wildfell Hall, però jo crec que no té ni el morbo ni el ganxo de les altres dues que he mencionat. La protagonista de l’amable novel·leta La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, d’Annie Barrows i Mary Ann Shaffer, escriu, per cert, una biografia d’Anne. I és que escriure sobre les altres dues ja s’ha fet prou i massa, en concret sobre Charlotte, que ja va comptar amb una biografia contemporània, d’Elisabeth Gaskell, una altra gran escriptora anglesa avui revaloritzada i que va poder tenir una vida més amable que les Brontë. Més enllà de la devoció i fascinació que ens provoquen aquelles germanes de vida breu, que van compensar la grisor de la seva vida amb la literatura, la pel·lícula de Techiné té la seva mitologia pròpia, com ara un repartiment de categoria, secundaris inclosos, i la triada capitolina de les dames franceses de primer nivell, que donaven vida a les germanes angleses. Era l’any 1979 i totes tres eren joves i molt maques, Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier. Adjani i Huppert continuen en actiu, Huppert va sumant èxits en la seva maduresa i la veiem tot sovint a la pantalla gran.
Pisier va morir l’any 2011, als seixanta-sis anys. Crec que la gent jove la coneix poc i que molta gent més gran no la recorda. Va tenir una vida moguda i complexa, va ser musa reconeguda de Truffaut i Buñuel, va esdevenir una dona molt activa políticament en els temps moguts del maig del 68, va ajudar Cohn-Bendit a fugir i va tenir amb ell un amor breu i intens. Va firmar manifestos polítics a favor de l’avortament, donant suport a Simone de Beauvoir. Va dirigir cinema i va escriure guions, va tenir unes quantes relacions amoroses, es va casar dues vegades i va tenir tres fills. La van trobar ofegada a la piscina de casa seva, podria ser que fos un suïcidi, el tema no es va aclarir mai del tot, potser perquè encara no hem assumit que el suïcidi és força freqüent i que l’hem d’entomar com una mena de fet que pot respondre a moltes causes i circumstàncies. Pisier patia depressions i un càncer de pit reticent. Els seus pares també s’havien suïcidat, la seva mare també tenia càncer.
Tornant a la mitologia de les Brontë, sembla clar que tot s’aprofita avui, per al turisme massiu, i es veu que els indrets de les Brontë arriben a l’excés, fins al punt de què algú en diu, de tot aquell conjunt de cases, senders, paisatges, restaurants i botigues de records, Brontëlandia. Potser aquestes mitologies tenen poc sentit, encara més avui, amb aquests ramats de gent anant amunt i avall, cues habituals i la resta, però és evident que moltes persones tenim les nostres i que els personatges coneguts, escriptors, actors, pintors o futbolistes, compten amb devocions que generen negoci lligat al consum cultural.
