L’essència de Woody Allen a ‘Días de lluvia en Nueva York’

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

En línies generals, em considero un admirador del cinema de Woody Allen, deixant al marge altres qüestions personals del director que estan fent que el novaiorquès estigui ara mateix en el punt de mira per una acusació d’abús sexual, cosa que ha provocat que estigui tenint dificultats per trobar productores disposades a invertir en els seus projectes. De fet, no fa tant que Amazon va rescindir un contracte amb ell. Tot i així, sembla que se’n va sortint, gràcies al suport d’alguns productors com el català Jaume Roures, director general de Mediapro, qui ja va apostar pel seu cinema produint Vicky Cristina Barcelona. La darrera pel·lícula que ha estrenat Allen, encara en cartellera als nostres cinemes, és Días de lluvia en Nueva York.

L’eix argumental de la pel·lícula recorda bastant a altres històries d’Allen. El protagonista és un noi jove, jugador afortunat de Blackjack, qui té una relació amb una noia de la seva edad, una estudiant universitària que acaba de rebre l’encàrrec d’entrevistar a un director que admira profundament. La trobada amb el cineasta ha de tenir lloc a Manhattan, així que el protagonista li ofereix anar-hi plegats i gaudir d’un cap de setmana romàntic a la gran ciutat, però les coses es torcen quan la noia es deixa seduir per algunes de les personalitats del món del cinema, especialment un actor hispà d’èxit (Diego Luna). Mentre la noia s’endinsa a poc a poc en aquest univers ple de neurosi, sexe i mentides, el protagonista es retroba amb la germana petita d’una antiga parella, que sembla encaixar molt millor amb ell que la seva xicota.

Días de lluvia en Nueva York m’ha recordat bastant a Midnight in París: noi culte, amb il·lusions, que arriba a una gran ciutat amb la que sembla la parella de la seva vida i, de sobte, s’adona que les seves aspiracions i passions topen amb les inquietuds de la xicota, qui en els dos casos és una persona capritxosa que es deixa seduir per homes pretensiosos i poca-soltes. El protagonista de Días de lluvia en Nueva York està interpretat per Timothée Chalamet (Call me by your name) i el paper de la seva parella va a càrrec d’Elle Fanning (Maléfica), qui fa una extraordinària feina de clàssica dona del cinema de Woody Allen, jove, guapa, però una mica neuròtica i superada per les circumstàncies.

He de confessar que no em perdo cap pel·lícula d’Allen, però sempre que vaig al cinema ho faig amb escepticisme. Wonder Wheel (2017) em va avorrir força, tot i el gran paper de Kate Winslet, però altres de les seves darreres pel·lícules m’han agradat força, com Blue Jasmine o Magia a la luz de la luna. Aquesta és de les bones, o de les prou bones, i suposo que en part és perquè és una pel·lícula molt Woody Allen, amb els seus personatges tipus i les històries que, més o menys, ja coneixem. A mi sempre m’ha agradat com Allen retrata les relacions humanes i com els neguits existencials de cadascú són incompresos per la resta del món. També m’agrada com l’atzar acostuma a jugar un paper destacat en aquestes històries d’amor. En general en les seves pel·lícules hi ha molta frustració i impotència, però tractades amb humor, i sempre abocant-nos a un final feliç, idealitzat i ple d’esperança, com és el cas d’aquests Días de lluvia en Nueva York.