Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Encara que molts portin anys sentenciant Woody Allen, dient que ja està en baixa forma, que ja res queda del director de Manhattan o Annie Hall, la veritat és que aquest geni novaiorquès ha demostrat que, si més no, és irregular. És cert que quan un veu pel·lícules com Vicky Cristina Barcelona (maleïda la gràcia que la ciutat comtal hagi estat l’escenari de la pitjor pel·lícula de la seva carrera) o Roma con amor, es té la temptació de pensar que Allen és ja una vella glòria que no dóna més de si. Però, de sobte, és capaç de fer pel·lícules com Midnight in Paris, Conocerás al hombre de tus sueños, Si la cosa funciona o aquesta Blue Jasmine.
La primera impressió després de veure-la és que Blue Jasmine és una pel·lícula feta a la mida de Cate Blanchett, la protagonista d’aquesta història tragicòmica de frustració. Ella ho ha tingut tot a Manhattan, gràcies als tripijocs il·legals del seu marit (Alec Baldwin). Ell és un important empresari defraudador i faldiller. Ella assumeix el clixé d’esposa adinerada que no es molesta en saber les maniobres empresarials del seu marit encara que sospita que són il·lícites. És feliç sense preguntar i signa qualsevol document que el seu marit li posa a la taula. I com més alt has arribat, més dura és la caiguda.
Tot d’una, Jasmine es veu obligada a abandonar Manhattan, arruïnada, per anar a casa de la seva germana Ginger (Sally Hawkins) a San Francisco. Aquesta, a diferència de Jasmine, no va fer fortuna i viu de manera humil: és caixera en un supermercat i té una relació amb algú sense massa aspiracions, que no agrada a Jasmine. A mesura que la protagonista va lluitant per recuperar el seu estatus, Woody Allen ens recorda mitjançant flashbacks la gloriosa vida que tenia a Manhattan: les festes de categoria, les visites a botigues exclusives, les escapades a la casa de la platja. Tot el que va ser embargat.
Cate Blanchett, l’estrella que ja ha d’estar fent espai a la prestatgeria per al seu segon Oscar, broda un paper extraordinari. Jasmine és una dona que ha perdut la raó, parla sola pel carrer, té migranyes constants i puntuals atacs de plor. És un personatge en plena neurosi made in Woody Allen. Blanchett, però, no és l’única que brilla en aquesta pel·lícula. Sota el meu punt de vista, la interpretació de Bobby Cannavale (el nuvi de Ginger) també sobresurt, encara que té un paper secundari.
No em sembla que Blue Jasmine sigui una pel·lícula a l’altura del millor Woody Allen, però té unes quantes genialitats que la fan, almenys, estar entre les millors de les últimes que ha fet. O, dit d’una altra manera, de la seva més recent filmografia, aquesta seria de les bones. Els fans de Woody Allen agraïm que segueixi esprement el seu talent, confiem cegament en ell tot i que de vegades ens deixi una mica decebuts. I encara que ens agradi aquesta Blue Jasmine, sempre sortim del cinema esperant aquella pel·lícula que hauria de ser el colofó a la seva carrera, aquell film que ens deixi embadalits i que suposi el millor homenatge a la seva obra i als seus seguidors. En definitiva, el clàssic atac de nostàlgia al que els seus fans no podem renunciar.
