Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
No coneixia l’obra del director coreà Bong Joon-ho i no estava del tot decidida a anar a veure Parasite. Gent coneguda me n’havia parlat força bé, va triomfar a Cannes i les crítiques, tot i que amb matisos, també l’han lloat a bastament. Se l’ha etiquetat de moltes maneres, com a comèdia negra, sobretot, malgrat que en ella convergeixen gèneres diversos. Com que té alguns girs de guió inesperats i, segons la meva opinió, una mica forçats en algun cas, paga la pena no entrar a fons en l’argument, tot i que hores d’ara qui més qui menys ja sap de què va.
La història compta amb uns actors excel·lents, poc coneguts per nosaltres, de moment. S’ha incidit molt en l’originalitat de la història però, al capdavall, amb els anys una acaba per connectar-ho tot i aquests personatges, malgrat que es moguin en una geografia llunyana, es podrien adaptar als nostres verals sense massa problemes. Hi ha aspectes molt berlanguians en aquesta història i fins i tot alguns detalls m’han evocat pel·lícules de gent tan propera com Àlex de la Iglesia o Santiago Segura. Com que, probablement, el director no ha rebut a fons aquest tipus d’influències ni la gent de per aquí coneixem gran cosa de la cultura coreana, tot plegat em fa pensar en això de l’ànima humana universal i en l’humor negre sense fronteres.
La relació entre amos i criats ha fornit un gran nombre de literatura, el mateix que les diferències socials i econòmiques. Al capdavall, amb els seus explícits tocs d’humor negre i d’ironia malèvola, el contrast entre classes socials que ens mostra la pel·lícula provoca la reflexió sobre com va el món a tot arreu. Els rics són bona gent, viuen en la seva campana de vidre i no s’assabenten gaire de com van les coses pels barris marginals. Però la casa de la família benestant fa tanta por com un castell medieval, amb la seva inquietant governanta i els seus amagatalls ignorats.
Els pobres, a l’atur, sense recursos, però plenament lligats al món contemporani, exemplificat en els nostres mòbils de cada dia, armes universals que ens possibiliten amenaçar amb imatges compromeses, són espavilats i tenen intel·ligència pràctica per a la supervivència, tot i que en molts casos se sentin incapaços de sortir del seu propi forat. Es más listo que el hambre, diu un refrany castellà lligat a la tradició picaresca. No és gens senzill, promocionar, ni tan sols en països amb una economia emergent i activa, com la coreana. Al capdavall et preguntes qui són els veritables paràsits o si no existeix una estranya simbiosi entre pobres i rics.
La imitació magistral que l’antiga governanta de la casa fa del líder de Corea del Nord és l’única pinzellada que ens acosta a la realitat d’un país dividit i amb un inquietant enemic a tocar qui, a sobre, és gairebé un parent perillós, consentit per l’Occident temorenc. La figura del marit ocult, encalçat per perillosos creditors, podria fer-nos pensar que els talps del nostre temps no els provoca, de moment, la repressió política sinó el malestar econòmic.
De fet, ja t’esperes que la cosa acabarà en trons, en un moment o altre. Ningú no és bo ni dolent, en aquesta història, els crims més terribles responen sovint a l’atzar, a les circumstàncies, al fet que, en un moment determinat, convergeixen moltes ràbies contingudes. Els pobres han de competir pel seu espai a la cuina dels rics, què hi farem. Tot i que aquesta família suposadament parasitària té remordiments, consciència, vaja. No és una família de criminals, no vol violència, s’hi veu abocada, en defensar les seves garrofes, tot i que aquestes han estat assolides amb la malícia dels rebutjats. I, en algun moment, sorgeix un element que ha generat moltes desgràcies, al llarg de la història, el ressentiment davant del menyspreu, un menyspreu gairebé innocent, lligat a la ignorància dels ben peixats sobre una realitat que tenen a tocar de casa. Parasite té moltes lectures, més enllà de la història familiar i força negra que ens explica.
