Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Fa uns dies em deia la traductora de Knut Hamsun al castellà, Kirsti Baggethun, que a Fam «tot va per dintre», que es tracta d’una novel·la que mostra la solitud de l’ànima humana. El protagonista no té nom, o no el sabem, és un ésser anònim que malviu a Oslo mirant de sortir endavant amb les feines que li surten com a escriptor o periodista. Fa dies que li ha vençut el termini per pagar el lloguer del petit pis on viu, com, de fet, li passa cada mes. Els diaris no compren tot el que el personatge els envia, però el cert és que ell tampoc s’esforça gaire a escriure alguna cosa prou sòlida. Aquest periodista o escriptor només escriu si li arriba la inspiració i ell està segur que tard o d’hora li arribarà, que en el futur tot s’arreglarà, però passen els dies i la cosa no canvia gaire.
De tant en tant, algun diari li compra un article i no li paga malament, però aquest protagonista sembla sentir una addició per la precarietat i quan aplega un mínim salari se’l gasta ràpidament o el regala. De fet, en molts moments s’enfada perquè no té cap moneda per donar propines quan ell mateix fa dies que no menja res. Diu Baggethun que aquest personatge és el que Hamsun anomenava «un home dels nervis», un ésser solitari, preocupat, nerviós, que camina per la ciutat amb una ànima turmentada. Certament, el protagonista no sembla ser-hi del tot, i en ocasions fa coses que no tenen ni cap ni peus, com posar-se a molestar a una noia que passeja, fer-se passar per una altra persona, provocar un policia o enganyar el conductor d’un carruatge fent-li creure que necessita que el porti a algun lloc per fer alguna cosa important però, en realitat, només vol prendre-li el pèl.
Aquestes situacions boges, o més aviat nervioses, es van repetint al llarg de la novel·la. En el pròleg de l’edició en castellà, que publica Ediciones de la Torre (en català es pot trobar a Empúries), Baggethun explica que «la novel·la és com una espiral, fent voltes al voltant d’ella mateixa, reiterada i obsessiva» i «els lectors som testimonis dels seus trastocats monòlegs o diàlegs amb ell mateix, i de les seves trobades amb personatges anònims gairebé fantasmals, que potser són simples productes dels deliris del seu autor». Aquesta dimensió psicològica del protagonista és el que va atorgar un caràcter modern a la novel·la, i ho explica també la traductora al pròleg. Segons Baggethun, si bé en l’època naturalista els personatges tenien trets tipus, arquetípics, a Hamsun, en canvi, l’interessava tot allò que restava inadvertit en els llocs més recòndits de la ment humana, i per això, el protagonista es capaç d’estar molt feliç i optimista en una pàgina i totalment enfonsat a la següent. Cal recordar que Fam va ser escrita el 1888, poc més d’una dècada després que Tolstoi escrivís Anna Karènina i dues dècades després de la Thérèse Raquin de Zola.
Fam és una bona manera de conèixer l’obra de Hamsun; de fet, va ser la novel·la que el va donar a conèixer, tot i que el gran èxit li va arribar amb La bendición de la tierra (Nórdica), que li va fer guanyar el Premi Nobel de Literatura. Crec que a aquest escriptor noruec cal llegir-lo amb paciència i sobretot és important anar més enllà del que descriu, perquè en tota la seva obra el més important és la dimensió psicològica dels personatges. El que senten i l’autor ens explica i tot allò que només podem intuir. I això dependrà, en bona mesura, de l’estat ànim del lector, perquè les seves històries són molt emocionals. Com diu Baggethun, tot va per dintre.
