Retrat de família

Salvador Rich. Barcelona / @vadorich

En Galder Reguera va perdre el seu pare abans d’arribar a conèixer-lo: va morir molt jove, en un accident de trànsit el mateix dia que anunciaven l’embaràs a la família i va deixar al seu darrere una dona també molt jove i un primer fill encara petit. Amb aquesta pèrdua arrenca Libro de familia (Seix Barral), de la mateixa manera que arrenca la vida de l’autor qui, durant la seva infantesa i primera joventut, no va tenir realment consciència del que li mancava: un avi patern molt present a la seva vida i, més tard, un padrastre molt trempat, li van fer de pares.

Hi ha molts autors que han parlat dels pares, especialment en aquests darrers temps, i no hem d’oblidar que ja la primera novel·la de la literatura universal, l’Odissea, comença amb un fill –Telèmac- buscant Ulisses, el seu pare. Podríem dir que és tot un gènere literari on hi ha pares i mares –i fills i filles- per a tots els gustos, i per norma general són llibres fruit de la necessitat de buidar el pap, de dir el que no es va arribar a dir en el seu temps. Les relacions pares i fills, en general, són complicades, fins i tot poden arribar a ser traumàtiques, però aquest no és ben bé el cas: més aviat es tracta de posar-li cara a un pare que mai no s’ha vist, que és com una ombra i fent-ho Reguera parla de la seva família, de les vicissituds per tirar endavant de la seva mare especialment, però també d’allò que fa o no fa una família, del que uneix i del que deslliga, preguntes que es fa ara que precisament ell és pare.

Com que estem parlant d’una novel·la de no ficció, l’autor s’ha de limitar als fets i no pot buscar un final diferent, o un clímax més adient per donar més emoció o ritme a la historia. Ha de jugar amb les cartes que té i treure’ls el màxim profit cenyint-se al que ha passat de debò i, a més, fer-ho amb el vist i plau dels protagonistes. Reguera m’explicava que abans de dur-lo a l’editorial, va donar a llegir el manuscrit a la seva mare. «Quina vida més distreta que hem tingut, oi?», va ser el seu comentari emocionat. També li va demanar que suprimís algun paràgraf, mai no sabrem quin, tampoc cal, com tampoc sabrem algunes coses que queden pengim-pemjam en aquesta història, però que finalment són prerrogativa de l’autor: Tampoc cal dir-ho tot. El resultat és un homenatge, sí, al pare, però sobretot a la mare. A la vida més que als morts. Aquesta és, si més no, la meva sensació en acabar-lo.

Libro de familia és també una mena de making off, ja que Reguera hi inclou les converses amb familiars a través de les quals va desgranant qui era el seu pare, i perquè la seva família paterna no ha volgut saber mai res d’ell ni del seu germà. Al llibre hi ha molta emotivitat, però continguda, perquè a la primera fitada un ja sap que Galder Reguera no és persona de massa ornaments literaris i vol dir les coses tal com raja. El seu estil és molt directe, i gairebé m’atreveixo a dir que això l’ha ajudat a distanciar-se del que anava escrivint, perquè no ha de ser gens fàcil obrir davant tothom allò més íntim que un té: La pròpia historia, talment la caixa de Pandora, la caixa dels trons.