Maria Mercè Roca: «Tots tenim incoherències morals i sentimentals»

Publica 'Al final t'agradaré', novel·la que retrata com gestionem el perdó, tant demanar-lo com donar-lo, i reflexiona si tot és perdonable
Fotografia de Manel Haro.

Patricia Tena. Barcelona


Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) publica nova novel·la després de dedicar set anys a la política catalana.  Al final t’agradaré (Rosa dels vents) té com a protagonista la Rosó, qui ha de decidir si perdonar o no a qui va ser el seu marit, l’August, molts anys després de separar els seus camins. L’autora va voler escriure un llibre que tractés en profunditat com gestionem el perdó, tant el fet de demanar-lo com de donar-lo, i plantejar l’eterna pregunta de si tot és perdonable o no. «Realment la Rosó ho té clar des del primer moment així que el veritable dilema se’l plantejo jo al lector», assenyala. Durant la seva trajectòria literària l’escriptora empordanesa ha guanyat els principals premis literaris en llengua catalana (com el Josep Pla amb El present que m’acull, el Sant Jordi amb Cames de seda o el Ramon Llull amb Delictes d’amor), però va decidir fer una parada de gairebé una dècada per dedicar-se a la política; primer com a Diputada d’ERC al Parlament de Catalunya i després a l’Ajuntament de Girona.  «Tot el que he fet ho he fet amb molta passió i de la millor manera possible. A un Ajuntament hi ha moltes coses per millorar i fer només oposició no m’ha acabat d’agradar gaire», confessa.

Roca destaca la notable diferència que va suposar abandonar la solitud de l’ofici d’escriptora amb el treball en equip que implica el món polític. «Com a escriptora els encerts i els erros són cosa teva i això, en el fons, em sembla més honest», puntualitza. Està satisfeta amb la seva decisió i considera que està bé deixar les coses una vegada ja ha passat el seu moment i seguir un altre camí. I com no podia ser d’altra manera, aquest havia d’estar relacionat amb les lletres. Ara treballa com a professora de català en una escola per a adults, una feina molt enriquidora que fa que valori enormement la tenacitat i l’empeny de persones que decideixen aprendre una llengua nova. «Hem de reconèixer el mèrit que té perquè moltes vegades aquests alumnes no tenen ni la mateixa gramàtica que nosaltres, com passa amb els marroquins o japonesos», explica amb orgull.

El 2018, mentre encara treballava en política, va publicar el llibre de contes Nosaltres, les dones. «Els contes no són més fàcils d’escriure que les novel·les però si et poden ocupar menys temps. I quan et dediques a la política tot el temps és per a ella». Per aquest motiu tornar a escriure una novel·la li va provocar «cert vertigen i respecte», tot i que la pausa ha fet que el retorn, sens dubte, «hagi estat més plaent». Però té clar que no tornaria a deixar-ho tot, com va fer trenta anys abans, per escriure. «Si hi ha un moment que no tens res més a dir va molt bé tenir una segona feina», considera. Encara que en un primer moment el títol Al final t’agradaré pot semblar que parli del matrimoni, realment és una frase que l’August li diu al seu tiet en un moment de la novel·la, a qui li demana que li doni el vistiplau en assumptes de negocis que acabaran resultant una mica tèrbols.

El context històric de la novel·la és immediatament posterior a la mort de Franco i la celebració de les primeres eleccions encara que la parella protagonista es retrobi també dècades després. Aquest ha estat un repte ja que «mai havia abastat un període de temps tan llarg, uns trenta-cinc anys, per parlar dels mateixos personatges». Això, juntament amb la seva pròpia maduresa com a escriptora l’han fet adonar-se que «ja no escric personatges tan monolítics com feia abans, tots tenim incoherències morals i sentimentals a la vida». Maria Mercè Roca creu fermament que l’escriptura és una de les comptades professions en les quals l’edat hauria d’anar a favor. Teòricament si tens més anys i vivències hauries de saber traslladar-ho millor al paper. En canvi, lamenta que ara pràcticament només es parli d’una nova onada de joves autors que, a més, solen encapçalar les llistes de més venuts. També considera que les xarxes socials acaben agreujant aquesta bretxa generacional ja que fa que es distingeixin clarament dos tipus d’escriptors: «els que són molt actius com Martí Gironell i els que són com jo, que ens dona vergonya fins i tot escriure un Tweet dient que hem tret nova novel·la».

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES